Cinema
Cultura 14/08/2021

Els lampistes de Neus Ballús, premiats al Festival de Cinema de Locarno

'Sis dies corrents' rep el Lleopard a la millor interpretació masculina

4 min
D'esquerra a dreta i de dalt a baixs: Pep Sarrà, actor, Valero Escolar, actor, Neus Ballus, directora,  Mohamed Mellali, actor.

La connexió dels protagonistes de Sis dies corrents amb el públic i bona part de la premsa acreditada al Festival Internacional de Cinema de Locarno va ser innegable. Ara es confirma que també han robat el cor al jurat del certamen suís, que ha atorgat el Lleopard al millor actor conjuntament a Mohamed Mellali i Valero Escolar pels seus respectius papers al tercer llargmetratge de Neus Ballús . El guardó reconeix la feina de dos intèrprets no professionals que encarnen al film versions d'ells mateixos: el Valero és un lampista avesat a treballar amb el Pep, un col·lega a punt de jubilar-se. Com que cal buscar-li un nou company, contracten durant una setmana de prova el Moha.

Al llarg de sis dies, els dos treballadors han d'habituar-se a col·laborar junts, un aprenentatge que passa per aparcar prejudicis i que es desenvolupa en bona part davant de la càmera, en una proposta que aborda la convivència multicultural a mig camí entre la ficció i la no-ficció. La pel·lícula catalana comença amb bon peu a Locarno un itinerari internacional que tindrà la següent parada al setembre al Festival de Toronto.

Millor pel·lícula per a una història d'amor amb hòsties

El Lleopard d'or ha recaigut en Vengeance is mine, all others pay cash d'Edwin. El jurat presidit per la cineasta nord-americana Eliza Hittman ha reconegut una pel·lícula sorprenent que s'allunya dels models tradicionals del cinema d'autor per desenvolupar una molt ben portada història d'amor entre dos personatges que es coneixen i s'enamoren mentre es foten un gec d'hòsties. Vengeance is mine, all others pay cash recull l'herència del cinema de plantofades típicament asiàtic, però també del melodrama, en una pel·lícula cent per cent disfrutable que proposa una inesperada i molt oportuna relectura feminista sobre el vincle entre violència contra les dones i impotència sexual masculina. El premi especial del jurat ha anat a parar a la hongkonguesa A new old play de Qiu Jiongjiong, un recorregut per la història del segle XX a la Xina a través d'una troupe teatral i narrada des de les característiques pròpies de les arts escèniques xineses, fins al punt que en la seva voluntària artificiositat i les seves escenografies deliciosament artesanals, la pel·lícula recorda l'obra de Wes Anderson o Michel Gondry. La també debutant Anastasiya Krasovskaya ha aconseguit el Lleopard a la millor actriu per Gerda de Natalya Kudryashova, on dona vida a una jove amb una aura angelical que sobreviu a la Rússia contemporània tot conciliant els estudis de sociologia amb una feina com a ballarina de pole dance. A més del Lleopard a la millor direcció per a Abel Ferrara per a Zeros and ones, el palmarès de la competició internacional de Locarno, en la primera edició sota la direcció artística de Giona A. Nazzaro, es clou amb dues mencions especials, una per a l'hiperestilitzat film suís Soul of a beast de Lorenz Merz i l'altra per a la que serà una de les pel·lícules espanyoles de l'any, Espíritu sagrado de Chema García Ibarra.

Millor direcció per a la Roma desolada d'Abel Ferrara

Abel Ferrara va donar la benvinguda a la dècada passada amb un film apocalíptic i alhora íntim, 4:44 Last day on earth (2011), un drama al voltant d'una parella que espera la fi del món entre discussions, sexe i promeses d'amor etern. Una dècada més tard, el cineasta novaiorquès torna a endinsar-nos en un context similar que aquest cop recull l'estat d'ànim pandèmic. A Zeros and ones, presentada a Locarno, un soldat nord-americà recorre una Roma pràcticament deserta en un ambient d'amenaça global. La pel·lícula es va rodar en ple confinament pel covid, i els personatges al·ludeixen a la situació amb l'ús puntual de la mascareta o amb breus comentaris sobre la possibilitat de contagi. Però Zeros and ones no se centra en la nostra vida durant la pandèmia sinó que adopta els aires d'un thriller internacional ambientat en un conflicte bèl·lic de contorns indefinits.

Un clàssic de l'underground novaiorquès, Abel Ferrara, va viure una dècada daurada als anys noranta, quan amb títols com El tinent corrupte (1992) i El funeral (1996) va assolir allò que en diríem èxit comercial sense renunciar als seus interessos ni als seus personatges excessius i turmentats. Després dels atemptats de l'11 de setembre del 2001, el director es va establir a Itàlia, des d'on ha reconduït la seva carrera d'acord amb els nous temps. Conscient que la indústria de cinema nord-americana ja no ofereix les condicions de producció que li van permetre triomfar als noranta, Ferrara ha sabut trobar des d'Europa models de cofinançament per mantenir en marxa una trajectòria d'allò més prolífica. I ha abraçat el cinema digital, que, d'una banda, li permet aquest ritme de feina a costos assumibles i, de l'altra, li facilita una manera de treballar que connecta amb els seus orígens underground i alhora canalitza les seves inquietuds actuals.

Un 'thriller' polític rodat en plena pandèmia

Aquest cop Ferrara no ha comptat amb Willem Dafoe, alter ego recurrent dels seus últims films com Tommaso (2019) o Sibèria (2020), sinó que col·labora per primera vegada amb Ethan Hawke. L'actor es desdobla en un paper dual, com el militar i fotògraf que condueix la narració i com el seu germà bessó, un revolucionari represaliat que cita Woody Guthrie. A Zeros and ones, la consciència sobre la centralitat de la imatge digital al nostre present es fa palesa ja des del títol. Les càmeres com a forma de control i la circulació de vídeos a internet travessen tota la trama. I al film és clau la feina d'un dels grans directors de fotografia del cinema independent, Sean Price Williams, responsable també de l'ambient nocturn de Good times dels germans Safdie, que atorga una qualitat granulosa única a aquesta immersió en una Roma als antípodes de la postal turística. Aquí la capital italiana es mostra nocturna i solitària, amb els monuments de fons difuminats en unes imatges que, com la trama, tendeixen a la indefinició. En una seqüència culminant, els enemics fins i tot fan volar Sant Pere del Vaticà... Ferrara transmet així l'experiència de la pandèmia com un estat de setge propi de l'imaginari del thriller polític en què tot acaba petant. Però al final de la nit sempre arriba l'albada...

stats