Nicolas Winding Refn: “Al Festival de Sitges em sento com a casa”

SitgesEls gairebé dos metres d’alçada de Nicolas Winding Refn i el seu somriure burleta imposen una certa distància amb l’interlocutor. Ell no fa cap esforç per trencar-la, però tampoc és arrogant. Simplement, un cineasta tocat pel geni que no exercita la falsa modèstia. Però ahir semblava sincerament agraït del premi que el Festival de Sitges va lliurar-li divendres. “El meravellós d’un premi com la Màquina del Temps és que no només celebra el passat del guardonat, sinó el seu futur. Rebre’l em va fer desitjar rodar vint pel·lícules més”, deia.

Quan s’homenatja un cineasta s’acostuma a projectar una de les seves obres. Aquí, en canvi, es projecta un film italià del 1971, Adiós, tío Tom. Per què?

He publicat un llibre de pòsters i vaig pensar que seria bona idea projectar una de les pel·lícules que apareixen al llibre. I crec que Adiós, tío Tom serà una experiència interessant per al públic, perquè és un xoc del sistema. I això és també el que significa Sitges per a mi, experimentar coses noves i desconcertants.

D’on va sorgir la idea del llibre?

Sóc col·leccionista i fa quatre anys vaig comprar una col·lecció d’un miler de pòsters d’un amic. Eren pòstersd’exploitation movies de molt baix pressupost dels anys 60 i 70 i no en coneixia gairebé cap. La meva dona va dir “Què collons és això!” i el meu primer instint va ser guardar-los en una caixa i posar-los a l’armari. Però un amic que va viure a Times Square durant l’època daurada del cinema exploitation em va visitar i vam donar un cop d’ull als pòsters. I va ser com viatjar en el temps a una època desapareguda en què els cinemes et venien tots els pecats inimaginables. Així que vam decidir convertir tot allò en un llibre, el llibre de pòsters més car i luxós que s’ha fet mai, ple de pòsters de pel·lícules que ningú ha vist, ni tan sols jo. No les busquis a Google, no hi trobaràs res. M’he gastat 100.000 dòlars en l’edició, tots els diners que em van donar per filmar Matthew McConaughey conduint un Ford Lincoln per Austin.

Quan va visitar Sitges per primera vegada?

Fa uns anys. Només vaig ser-hi un parell de dies i no hi vaig veure gaires pel·lícules, però em va encantar. És un dels meus llocs favorits, m’hi sento com a casa. El públic de Sitges és la meva gent. A tots ens agrada el cinema de gènere i sempre estem parlant i debatent sobre les pel·lícules, però només per passar-ho bé. D’això va Sitges: de passar-t’ho bé.

Quan va néixer el seu amor pel cinema de gènere?

Des de petit m’agradaven les coses que els meus pares odiaven. La meva mare havia fotografiat Jimi Hendrix i Miles Davis, era fan del rock, així que no tenia gaires opcions per rebel·lar-m’hi. Però ella odiava la violència. I que jo anés a veure La matança de Texas la posava furiosa. Per a mi, aquella pel·lícula va ser un punt d’inflexió. Recordo veure-la i pensar: “Uf, així que el cinema pot ser això també”.

Amb Drive va aconseguir un gran èxit. ¿Fins a quin punt Only God forgives volia contrariar les expectatives dels espectadors que esperaven que fos el mateix de sempre?

Per a mi era molt important fer alguna cosa que fos completament diferent. Duplicar una fórmula d’èxit és la mort de la creativitat. El pitjor que podria haver fet és rodar Drive 2. L’art és expressar. I a Only God forgives volia destruir tot el que havia funcionat abans. Perquè, si no destrueixes, ¿com pots crear alguna cosa nova? És el mateix que vaig fer quan després de Bronson vaig rodar Valhalla rising. No vull ser categoritzat ni controlat. I tampoc vull ser una víctima de l’èxit.

L’espanta més l’èxit que el fracàs?

El perill de l’èxit és intentar repetir-lo, perquè és com una droga, sempre en vols més i ja no hi ha més satisfacció que l’èxit. Però l’èxit no és res, no existeix. I la creativitat és provar coses noves o anar en una direcció que no coneixes. Amb Only God forgives volia anar en la direcció oposada de Drive. I a The neon demon, la meva pròxima pel·lícula, aniré en la direcció oposada d’ Only God forgives. Amb The neon demon vull destruir tots els personatges masculins que he creat abans.

En les seves pel·lícules hi ha molta violència, però molt poc sexe. És curiós, com a mínim, sent un aficionat al cinema de gènere.

Trobo que el sexe en el cinema és avorrit, perquè és una cosa que tots practiquem. El sexe és més interessant quan no es representa. La violència, en canvi... Tots sabem que no l’hem de posar en pràctica, per descomptat, però no podem deixar de pensar-hi. Per a mi és un llenç més ampli on pintar. Ah, i si combines sexe i violència, vas pel bon camí.