Nina Ananiaixvili: "Actuant pel món sense deixar el Bolxoi vam canviar el teatre rus"

BarcelonaAnaniaixvili (Geòrgia, 1963) actuarà avui al Centre Cultural de Terrassa amb la companyia que dirigeix, el Ballet de Geòrgia. El programa inclou la suite El Trencanous, Serenade, La mort del cigne i Sechs Tänze.

¿Que accepti ballar La mort del cigne vol dir que és una peça especial?

Sí. Vaig sentir aquesta música per primera vegada a la televisió, quan la ballava Maia Plissétskaia. Jo llavors no era ballarina, era patinadora sobre gel. Quan tenia 9 anys, a l'escola de patinatge van venir coreògrafs a ensenyar-nos a interpretar La mort del cigne, i aquesta peça va fer-me passar de l'esport al ballet. Durant molt temps no la vaig fer perquè em feia por. Moltes grans ballarines del món l'han interpretat i cadascuna ho ha fet de manera totalment diferent. Jo volia trobar la meva versió. La primera vegada que la vaig dur a escena va ser a Geòrgia i va ser un gran èxit. Però vaig seguir treballant per fer d'aquesta petita peça la meva marca. Al cap dels anys, la gent, a tot el món, em ve a veure perquè saben que és totalment diferent del que han vist abans.

Com recorda la seva entrada al gran ballet rus del Bolxoi?

Va ser molt difícil. Hi ballen les millors ballarines russes i hi havia una cua d'espera llarguíssima. El primer cop que vaig fer El llac dels cignes era una emergència, perquè una altra ballarina estava malalta i jo, que era bastant jove i era el meu primer any al Bolxoi, vaig tenir dos dies per aprendre-me'l. No tenia més experiència que la competició. Tècnicament era forta però no tenia pràctica en escena. No crec ni que dormís, ni a Moscou, ni al tren, però va ser ballar i ser molt feliç. Així em van nomenar primera ballarina. El llac dels cignes també va ser l'última peça que vaig ballar amb l'American Ballet el 2009 amb Ángel Corella.

Va ser la primera ballarina de la Unió Soviètica convidada a actuar al Ballet de Nova York.

Vaig tenir sort de ballar Balanchine a la casa de George Balanchine amb Peter Martins! Va ser crucial per a la meva carrera perquè vaig entendre que el ballet clàssic tenia molts llenguatges. Nosaltres parlàvem de Petipa i les seves versions, i Balanchine em va canviar la mirada. Des de llavors, vaig intentar ballar coses molt diferents. Per sort, la perestroika ens donava més llibertat per sortir i des dels 90, quan vaig anar a Dinamarca i després al Royal Ballet, la meva vida va canviar radicalment i vaig ballar més a fora que quan era al Bolxoi. No els va agradar la meva llibertat, però vaig ser la primera, juntament amb Alexei Fadeechev, que vaig actuar pel món sense deixar la companyia, que era casa nostra. No hi ha res de criminal si la gent et vol veure a tot el món i saps tornar a casa. Crec que vam canviar l'actitud del teatre rus.

Després de treballar a les millors cases de dansa, el 2004 va accedir a la direcció del Ballet de Geòrgia.

Estava molt activa, tenia contractes per als dos o tres anys següents. Però no li podia dir que no al president, perquè em va dir que volia tornar a portar Geòrgia a l'esplendor de l'època de Vahtang Txabukiani. És la desena temporada i he de dir que tenim un planter excel·lent. No és fàcil, però tenim resultats.