Cultura 09/02/2021

Els noms i cognoms de les dones que van combatre a la Guerra Civil

Gonzalo Berger i Tània Balló treuen de l'anonimat 1.195 antifeixistes que van anar al front

4 min
Foto de la Sílvia

BarcelonaQui eren Maria Abella, Florida Albera, Felisa Carruesco, Maria Casas, Antònia Marimon, Cèlia Vilalta, Dolores Zapata... i així fins a arribar a 1.195 dones que en algun moment de la Guerra Civil van combatre a primera línia? Hi va haver dones al front des de l'inici de la guerra fins al final. Van travessar l'Ebre i van resistir fins al gener del 1939, igual que els homes. Però no se n'ha parlat gaire. L'historiador Gonzalo Berger i l'escriptora, productora i directora de cinema Tània Balló han regirat arxius i recorregut camins i carreteres fins a trobar bocins de la història d'aquestes dones. El resultat és Les combatents. La història oblidada de les milicianes antifeixistes (Rosa dels Vents), en què expliquen qui van ser aquestes combatents, a quins fronts van lluitar i quin va ser el seu destí. Al llibre també inclouen un llistat amb els noms i cognoms de totes.

"Als arxius hem trobat documentació, dades d'un moment concret, però després hem buscat el fil i hem intentat trobar el rastre de les seves vides a través de la memòria familiar o de documentació més personal", detalla Balló. Els dos autors han trucat a moltes portes i en molts casos els descendents d'aquestes dones ni tan sols sabien que havien combatut. Hi ha molt de silenci, en part perquè moltes dones tenien por de ser estigmatitzades pel fet d'haver lluitat al costat dels homes.

Masclisme als dos bàndols

Hi havia masclisme fins i tot en les pròpies files, al bàndol republicà. Alguns titllaven de prostitutes les dones que els feien costat . Sovint la família potser coneix algun detall però no atribueix a les dones la decisió d'anar al front: "No reconeixen que van lluitar perquè així ho van decidir, sinó que expliquen que si hi van anar va ser per acompanyar el marit o el company", diu Berger. En ocasions no sabem què els va passar quan, després d'haver arriscat tant, van haver de viure o bé sota una dictadura que les condemnava a ser només esposes i mares sense pràcticament drets o a l'exili. "La decepció de totes aquestes dones devia ser molt profunda, tot l'esforç que havien fet per res", diu Berger.

A vegades hi ha algú que ha impedit que els seus noms desapareguessin. Al municipi aragonès d'Igriés hi ha una làpida on s'hi llegeix: "A la memoria de Maria Ferrera Palau. De su compañero Manuel Montés". Els veïns van explicar a Balló i Berger que any rere any i de manera anònima des de poc després del final de la guerra, cada 14 d'abril, el dia de la proclamació de la Segona República, a la tomba hi apareix un ram de flors. Ningú recorda les circumstàncies en què es va instal·lar la làpida però els dos autors han esbrinat que la Maria havia nascut a Eivissa el 1919 i que, amb 17 anys, es va enrolar com a miliciana amb la columna de combatents del Sindicat del Transport Marítim de la CNT. Va lluitar a Mallorca i després al front d'Aragó, on va conèixer Manuel Montés. Van combatre junts i Montés va ser qui va col·locar la placa quan la Maria va morir al front, el 1936. Ell la va recordar sempre.

Els grups Rosa Luxemburg, Bolxevic 31 i Aida Lafuente del batalló femení de Catalunya de camí al port per embarcar a les illes Balears (16 d'agost del 1936)

Les dones van combatre fins al final. No existeix cap ordre ministerial ni decret llei que els impedís lluitar. "La prova que van estar al front fins al gener del 1939 és que trobem dones que formen part de l'Exèrcit Popular, algunes amb graduació, a la Batalla de l'Ebre", assegura Berger. Entre el 1937 i 1938 hi ha un descens de dones al front perquè alguns comandaments les van expulsar. A vegades, per les directrius dels partits polítics que defensaven que la dona s'havia de quedar a la rereguarda o pel masclisme dels que les menystenien. La miliciana Casilda Hernáez ho explicava a les seves memòries: "Això que la dona anava al front per anar-se'n al llit amb els milicians... tot és mentida –escriu–. Poden existir contactes físics, morals i espirituals, entre homes i dones que es troben al front. El contrari és una aberració".

La dignitat d'una víctima de violació

Van ser dones molt valentes . Ho van ser fins i tot quan ja havien estat derrotades. Consuelo Sarmiento Martín, després de la victòria de l'exèrcit de Franco, va pensar que estaria més segura a casa d'una tieta, en un poble a prop de Madrid. Va arribar a la capital espanyola un dia de maig del 1939 a mitjanit i com que no tenia diners per a una pensió va decidir passar la nit a l'estació de metro de Puerta del Sol. Dormia amb la seva mare. A les quatre de la matinada la van despertar a cops de peu i cinc falangistes se la van emportar a les dependències de la Falange, on la van violar un darrere l'altre. La Consuelo havia lluitat al front de Mallorca i a l'Aragó, d'on els seus comandaments la van expulsar per ser dona. Era molt arriscat denunciar res, podia acabar detinguda i afusellada, però l'endemà mateix es va presentar a la comissaria de la policia nacional franquista i va denunciar els fets. El cas va ser arxivat. No se sap què li va passar a la Consuelo. "Crec que l'aportació de totes aquestes dones no ha estat valorada ni tan sols quan Espanya va recuperar la democràcia –diu Balló–. En part, perquè han estat molts anys d'adoctrinament". Ara, segons els autors, és el moment de recuperar els seus noms.

De Mallorca a l'Aragó: van lluitar a tots els fronts
  • Carmen Catalán Afiliada al PSUC, va anar a lluitar a les Balears el 16 d'agost de 1936. Al gener de 1937 va anar a combatre a Madrid i un cop va tornar a Barcelona va deixar les armes però va continuar al front com a infermera. Les cròniques periodístiques la situen en un hospital de la Creu Roja a Azaila, a l'Aragó, el maig de 1937. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el gener de 1939, va emprendre el camí de l'exili. A Le Perthus va dirigir el transport d'alguns dels ferits del bombardeig de Figueres. Després se sap que va tornar a Barcelona on va ser detinguda i jutjada. La darrera pista és a "Els catalans als camps nazis". Montserrat Roig va contactar amb ella el 1977 per parlar del seu germà, Josep Catalán, mort Mauthausen el 1941. Aleshores vivia a Saragossa.
  • Josefa Urda Nascuda a Toledo, Josefa Urda vivia a Barcelona el 1936 i era militant comunista. Va combatre a Madrid i a l'Aragó. Va arribar a ser capitana al IV Cos de l'Exèrcit Popular i va lluitar durant tota la guerra a unitats de xoc. Durant els darrers mesos del conflicte era a Madrid però no sabem quin va ser el seu destí final. Se li va obrir un Consell de Guerra però es va haver d'arxivar el 1941 perquè no es va trobar l'encausada. La Guàrdia Civil va anar a casa seva i a l'inventari apareixen llibres de Pío Baroja, Eduardo Zamacois, documents i cartes amb el segell República Española Quinto Regimiento de Milicias Populares, Comandancia.
  • Rosa Domènech La gironina Rosa Domènech es va escapar de casa els 22 anys i es va instal·lar a Barcelona, on militava a ERC. Va combatre a la plaça de la Universitat el 19 i 20 de juliol de 1936, quan es va declarar el cop d'estat. Després ho va fer a l'Aragó. No va marxar a l'exili sinó que va decidir tornar a la casa familiar. Va ser detinguda i reclosa a la presó. L'abril del 1939 la van traslladar al manicomi de Salt d'on va escapar el 30 de maig del mateix any. No va abaixar el cap. El 1953 es va discutir amb l'alcalde d'Ullà, on feia de pagesa. La denúncia la qualificava com a "persona de pèssims antecedents social, polítics i morals".
  • Josefa Inglés Un mínim de 424 dones de la CNT catalana van combatre a primera línia. Josefa Inglés va lluitar amb la columna Durruti. Per fer-ho, va deixar la seva filla a casa dels seus pares a Cartagena. La van apresar al front de Tardienta l'abril de 1937. Els soldats del bàndol enemic van simular rendir-se. El voluntari suís Edi Gmur ho explica a les seves memòries: "Era l'única dona que lluitava en aquests moments a la meva campanya. Quan va escoltar que els feixistes deien que volien passar-se al bàndol republicà, es va posar al davant dels seus camarades que no se'n fiaven i volien disparar". Li van tirar un tret i se la van emportar. L'endemà un desertor va dir a Gmur i els seus companys que l'havien executat i els van portar les seves ulleres.
stats