La fauna de Janácek (i en txec) obre el teló del Liceu

La guineueta astuta (Príhody lisky bystrousky) és una deliciosa òpera de Leos Janácek que al Liceu es va veure per primera vegada el 2001 en una versió anglesa a càrrec d’Opera North i que en català es va traduir com La petita guineu astuta. Ara, el mateix títol inaugura temporada al teatre de la Rambla en la versió original –en llengua txeca– i de la mà de Barrie Kosky, responsable de l’escenificació i amb un espectacle estrenat fa tres anys a Múnic.

La partitura, fabulosa, és un devessall de petites miniatures que, unides, creen un tapís únic, de ressonàncies oníriques, que demanen un treball minuciós de direcció orquestral. En un nou repte per a Josep Pons com a mestre titular de la casa, el director de Puig-reig signa una versió més preciosista que no pas teatral, més simfònica que de cambra i amb alguns passatges lleugerament desequilibrats pel que fa a un volum que a vegades tapa les veus. En canvi, és en els interludis orquestrals quan Pons exhibeix el seu mestratge.

Com en la resta de les seves òperes, Janácek demana sentit del detall, del bon gust i del servei a la paraula. I Josep Pons ho compleix en part, davant d’una orquestra encara poc greixada a inicis de temporada. Qualitat alta per a les intervencions corals: la formació liceista i, sobretot, el cor infantil de l’Orfeó Català.

Per la seva banda, Kosky explora l’univers de la faula amb la imaginació visual que li és característica, amb notes d’humor marca de la casa, com ara l’escena del galliner. Ara bé, el genuí sentit de l’humor que li és característic no brilla en la reposició d’Andreas Weirich i al llarg de tres quarts d’espectacle. El resultat global, doncs, convenç parcialment davant d’un treball que no explora prou la dialèctica humans-animals de l’òpera a excepció dels figurins de Victoria Behr, que vesteix els humans de negre i els animals amb colors variats. Tot plegat revestit per l’atractiva conjunció entre l’escenografia de Michael Levine i la sensacional il·luminació de Franck Evin.

L’ampli repartiment inclou moltes veus de casa, cosa que sempre és d’agrair, en els múltiples papers animalístics que fan intervencions escadusseres al llarg de la partitura. El protagonisme se l’emporten tres intèrprets d’altura: el baríton suec Peter Mattei és un convincent guardabosc i la parella que formen la guineu i el guillot no podia resultar més encertada per l’entesa entre elles (la soprano russa Elena Tsallagova i la mezzosoprano irlandesa Paula Murrihy) i per la gràcia de les seves prestacions, tant musicalment com escènicament. Correcte i homogeni la resta de l’elenc.

Risc amb obres de qualitat

L’espectacle, com dèiem, inaugura la temporada 2025-2026 del Gran Teatre del Liceu, poc abans de les funcions d’Akhnaten de Philip Glass. Dues obres ben allunyades de l’atractiu amb què un teatre d’òpera hauria d’obrir les seves portes i del glamur dels títols de gran repertori. L’operació és certament arriscada, al marge de la qualitat de les dues obres i dels espectacles proposats (vagin traient entrades per a Akhnaten, sisplau; són set funcions del 16 d’octubre al 3 de novembre). A més, la gran novetat és que el Liceu ofereix els programes de mà novament impresos... i de manera gratuïta. Esclar que per trobar els continguts aprofundits de les obres caldrà continuar accedint a la web, perquè els programes en si contenen moltes pàgines de publicitat. És el que té viure en un món marcat pel màrqueting i per la immediata rendibilitat econòmica. Per sort, la partitura de Janácek funciona al marge d’aquestes consideracions.