CÒMIC

Els originals d’Antoni Calonge fan emergir un geni maleït del dibuix

La germana del dibuixant dona 150 originals a la Biblioteca de Catalunya per difondre el seu llegat

“Calonge es baralla literalment amb les pàgines. Les dissenya, les esbossa, les passa a llapis, hi posa la tinta, les trames, esborra, raspa, refà, redibuixa, hi torna a posar trames al damunt i al final gairebé cal treure-les-hi de les mans per poder publicar-les, perquè mai acaba satisfet i és capaç de tornar a començar”. Aquestes ratlles van ser, durant anys, un dels escassos textos sobre el dibuixant Antoni Calonge (Caldes de Montbui, 1956 - Barcelona, 1988). Van aparèixer a la revista El Víbora, on col·laborava habitualment, i, malgrat que va ser un dels dibuixants més destacats de la primera fornada, on també hi ha noms tan coneguts com ara Xavier Mariscal, Miguel Gallardo i Max, el seu nom va caure en l’oblit després de morir prematurament.

“Era el que tenia el domini tècnic més bèstia, el més avançat”, afirma el també dibuixant i artista Ferran Vidal. La seva admiració per Calonge ve de lluny -va recollir els seus treballs d’ El Víbora en un blog- i ara té cura de més de 3.500 dels seus originals que ell i la germana de l'artista, Rosa Maria Calonge, van trobar a l’antic domicili familiar el 2014. “Per a mi va ser com trobar la tomba de Tutankamon”, explica Vidal. Una part es va poder veure en una exposició a Caldes de Montbui, on es va recrear la seva taula de dibuix i la parada per fer caricatures que tenia a la Rambla. Alguns dels originals van formar part d’una de les exposicions de la passada edició del Saló del Còmic i ara Rosa Maria Calonge n’ha donat prop de 150 a la Biblioteca de Catalunya per difondre’n el llegat. “El pare ja dibuixava i de petits de seguida vam tenir aquarel·les i papers. Més endavant el pare li va regalar uns llibres de la sèrie Dibujar es fácil, amb els quals es va fer un autoretrat”, recorda Rosa Maria Calonge. “Sempre estava tancat dibuixant”, subratlla.

Un jove dibuixant veterà

La trajectòria d’Antoni Calonge va arrencar a l’Editorial Bruguera quan encara era un adolescent i al llarg dels anys també va col·laborar amb nombroses publicacions com ara Don Balón, Interviú, Mundo, Catalunya Exprés, El Correo Catalán i El Papus. Quan va arribar a El Víbora amb 23 anys ja tenia un bagatge significatiu. La seva mort va ser tràgica -es va suïcidar- i després va caure en l’oblit durant dècades. “Calonge és recordat amb respecte i pena perquè va morir massa aviat. Els seus col·legues reconeixen que era molt bo. Hauria arribat més lluny”, afirma el divulgador de la cultura pop Daniel Ausente. “Havia publicat dos àlbums aquí, a França i a Holanda, i estava a punt de publicar a Suècia. Estava en plena ascensió”, explica Ferran Vidal.

Quan va morir, El Víbora el va recordar amb aquestes paraules: “Tenia 32 anys, unes ulleres una mica fetes malbé, un anorac blau i carretades de talent. I sempre havia desitjat ser qui no era. Potser per això dibuixava tan bé. Potser per això aconseguia dir la veritat. Però és difícil viure si un se sent incòmode amb les ulleres, l’anorac blau, el cos, el radiador, el paquet de Winston, l’olor dels carrers, els croissants”. També recordava el seu perfeccionisme obstinat: “Hi ha virtuts que són fàcils d’entendre i potser per això són supèrflues i vanes: la simpatia o la generositat en són dos exemples. I n’hi ha de les altres, les necessàriament amagades, de les quals l’honestedat cap a un mateix ocupa un lloc preeminent. Aquí Antoni Calonge era un mestre. De vegades, quan venia a la redacció s’havia de tenir una mica de cura, perquè si de sobte pensava que el que acabava de dibuixar no era bo, lògic, comprensible o sensat, agafava i l’estripava”.

Antoni Calonge va ser autodidacte fins que va ampliar la seva formació al Cercle Artístic de Sant Lluc. “Els dibuixants de la primera fornada d’ El Víbora van aprendre a dibuixar quan van entrar a la revista; en canvi, Calonge, quan hi va entrar, als 23 anys, era pràcticament un veterà”, explica Ferran Vidal. “Els que vam començar a El Víbora no teníem experiència en el còmic, com sí que en tenien els de la generació anterior, i Calonge tenia una tècnica de belles arts molt important i feia uns olis increïbles”, recorda el dibuixant Miguel Gallardo. Durant aquells anys ell i Calonge van ser veïns i li va dedicar el dibuix de cotxes que es pot veure en aquest article. “A El Víbora tots érem uns excèntrics -afegeix-. Ell era tan perfeccionista que no admetia cap mena d’error i el seu ús de la perspectiva era increïble. Ningú més tenia l’habilitat que tenia ell”.

Una de les raons per les quals Gallardo creu que Calonge va caure en l’oblit és perquè representava la línia menys comercial entre el conjunt de dibuixants d’ El Víbora : “Era un dibuixant per a dibuixants”, afirma. “No era un dibuixant que fos conegut per un personatge -afegeix-, com Makoki, Gustavo o Peter Punk. Com que els seus personatges variaven segons les historietes no estava dins l’ star system ”. En definitiva, va ser una rara avis que tenia un peu en el còmic i l’altre en l’art. “Era diferent de la resta -explica Daniel Ausente-. Hi havia l’Escola Bruguera, uns altres dibuixants que rebien influències de les escoles francobelga i realista, i Calonge no saps ben bé d’on sortia, era molt expressiu i deformava els objectes amb una visió molt plàstica i tenia uns colors molt bonics”. Un altre divulgador del còmic, Antoni Guiral, coincideix en el caràcter extraordinari de Calonge: “Jo crec que coneixia la historieta francesa i italiana de finals dels anys 60 i també l’ underground nord-americà del mateix període, però el seu estil és indefinible, no seguia cap línia concreta i les seves historietes eren sempre una sorpresa”.

Amant del jazz i de Camarón

Pel que fa a les temàtiques dels dibuixos i historietes de Calonge, Ferran Vidal posa en relleu com va immortalitzar el seu entorn: “Es va fixar en els racons més anònims i ignorats d’una casa, els culs dels radiadors, els desaigües, les papereres... Va fer una mena de lliçó franciscana i va extreure grandesa del que és insignificant. També va fer paisatges apocalíptics, entorns molt castigadors i éssers marginals i al límit”. Segons Miguel Gallardo, Calonge va abocar el seu caràcter “obsessiu” en els seus treballs, i Ausente posa en relleu com va subvertir la quotidianitat amb una forta “base surrealista”. Ferran Vidal va localitzar la dona amb qui Calonge va estar casat i amb qui va viure un moment d’una especial estabilitat i explica que també va fer uns dibuixos “d’una alegria, una tendresa i uns colors tremends”. A més de les obres, Vidal guarda les seves cassets i els llibres: “Tenia uns gustos molt marcats. Pràcticament totes les cassets són de jazz -recorda Vidal-, tret de 12 de Camarón. I pel que fa als llibres, constitueixen el decàleg dels intel·lectuals dels anys 70: en tenia de Jean Paul Sartre, Boris Vian, Albert Camus, Stefan Zweig, Vladimir Nabokov, i també hi havia clàssics grecs”.

A l’hora de treballar amb les institucions, Rosa Maria Calonge i Ferran Vidal, que ha estat en contacte al llarg d’aquests anys amb col·legues de Calonge, han comptat amb l’ajuda del galerista especialitzat en dibuix Francesc Mestre: “La resposta de la Biblioteca de Catalunya va ser molt bona i també vaig trobar interès al Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot i que encara no hi ha res tancat”, explica Francesc Mestre. Per al galerista, a més de les donacions també és important que sigui present al mercat i té alguns dibuixos a la venda a la seva web. El dibuixant era molt gelós de la seva obra, i només va vendre les caricatures que va fer a la Rambla: “Ho guardava tot, no donava res a ningú ni deixava res a les editorials”, conclou Ferran Vidal.

Etiquetes

Més continguts de