ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA
Cultura 19/08/2018

El paisatge que no existeix

El pintor Paul Gauguin va passar els últims anys de la seva vida a l’illa de Hiva Oa, on va ser enterrat el 1903

3 min

Tant se val que per a molts sigui un paradís, que si portes els dimonis a dins pots viure un infern envoltat de bellesa. Avui en dia, per refer els camins de Paul Gauguin, cal estalviar molt i calen moltes hores de vol. Més de 12 hores fins a Tahití i després quatre més de vol fins a les illes Marqueses. I d’allà, un altre avió fins a Hiva Oa, l’illa on Gauguin va ser enterrat sota una tomba de pedra volcànica. Una tomba bonica, amb ànima i personalitat, però curiosament sense colors. Una pedra fosca amb les lletres en blanc. Gauguin, que va enamorar-se d’altres cultures per donar molt de color a l’art europeu, va ser enterrat en blanc i negre.

L’últim refugi

Malgrat la distància, molts admiradors de Gauguin fan el viatge un cop a la vida fins a les illes Marqueses. Però els paisatges de les Marqueses no es pinten igual que aquells de Tahití, on el pinzell dibuixa platges blanques amb aigües cristal·lines. Per pintar illes com Hiva Oa s’ha de fer més amb el ventre, amb les seves illes volcàniques amb penya-segats verds que cauen sobre un mar més rebel. També un paradís, però diferent. I un racó on s’amaguen desgràcies, com les de Gauguin o la dels habitants que hi van viure anys fins que van arribar els europeus. Amb el canvi de segle, el 1901, les Marqueses eren tan lluny de tot que Gauguin hi va fugir quan tampoc trobava refugi a Tahití. Fill d’una família en què no li faltava de res, Gauguin no havia nascut per treballar a la borsa, com va fer, o per anar cada cap de setmana a casa dels sogres amb la seva dona i els fills. A mesura que va anar entrant en els cercles de pintors que trencaven les normes de la pintura clàssica a finals del segle XIX, va endinsar-se en un món on, per poder crear, es feia mal. Quan va fugir a Tahití Gauguin ja estava d’alguna manera condemnat per la sífilis, l’alcoholisme i l’addicció a la morfina. El preu que va pagar per ser un geni va ser el dolor de no sentir-se mai feliç i haver de buscar pel món els paisatges que pintava als quadres.

Una cultura perduda

Quan va arribar a Hiva Oa provinent de Tahití, el 1901, Gauguin no hi va trobar aquella cultura que havia creat les màscares i estàtues que col·lecionava. En aquelles illes gairebé no hi quedaven autòctons, perquè la major part de població local havia mort per culpa de les malalties que havien arribat amb els europeus. Gauguin no va voler integrar-se mai amb els francesos que vivien a l’illa i va iniciar una guerra amb el governador local, a qui va acusar de corrupció. Però va ser el governador qui va acabar aconseguint que Gauguin fos condemnat a tres mesos de presó per difamació, una condemna que el pintor no va arribar a complir perquè va morir abans. Gauguin va morir possiblement d’una sobredosi de morfina després de dos anys a Hiva Oa, on mai va deixar de crear obres que els experts afirmen que costa diferenciar de les que va fer a Tahití. Llavors ja no mirava la realitat. La interpretava creant un nou món que l’ha sobreviscut.

Al costat d’un cantant

Aquelles autoritats amb les quals no es va avenir mai, amb el temps s’han encarregat de cuidar la seva memòria. L’any 2003, coincidint amb el centenari de la mort de Gauguin, Guy Rauzy, l’alcalde d’Atuona, va localitzar els fonaments de la Maison du Jouir, la casa de Gauguin, i amb l’ajuda d’experts la va reconstruir. A més, les autoritats franceses van inaugurar un centre cultural dedicat al pintor. Del pas de Gauguin per Hiva Oa, però, només en queda un record original: la tomba. Envoltat de creus blanques i tombes totes iguals d’una comunitat on es valorava no cridar l’atenció, ell va ser enterrat en una tomba de pedra a la qual anys més tard van afegir una estàtua tradicional, un oviri, tal com ell havia demanat. Una manera d’acomiadar-lo intentant recrear el món interior de Gauguin, que descansa al cementiri catòlic d’Atuona. Un cementiri menut allunyat de tot, però amb dos famosos enterrats, perquè anys més tard també va rebre les despulles del cantant belga Jacques Brel. Que també era un geni amb un món interior trist.

'Antes y después', de Paul Gauguin

El pintor francès va deixar molts documents escrits, tant en forma de cartes a amics com de diaris personals o reflexions. Els últims documents es van publicar a ‘Avant et après’, que en l’edició en castellà va comentar Vázquez Montalbán i que permet entrar en el món interior del pintor al final de la seva vida.

stats