Paolo Conte, el somriure fugaç

BarcelonaDel petit poble d'Asti, al Piemont italià, a la sabana africana, passant per Buenos Aires, Nova York, Chicago o Trípoli. Les cançons del veterà 'crooner' italià Paolo Conte són un viatge constant farcit d'exotisme i quotidianitat, tant pel món palpable com pel món format pels records, desitjos i obsessions del dia a dia. De l'època daurada del swing als sons tropicals i la 'chanson' francesa tacada de jazz 'manouche'. El seu univers, del qual cantants com Patty Pravo o Adriano Celentano van gaudir-ne en la seva etapa de compositor per encàrrec als anys 60, es va desplegar una vegada més en concert ahir dins del Festival Jardins de Pedralbes que, tot i no completar l'aforament oficial de 2.180 localitats, va retre un homenatge càlid a qui és ja una llegenda viva de la cançó popular del segle XX.

Aquesta vegada, Conte va oferir un concert més concís de l'habitual –va fregar l'hora i mitja de durada–, temps suficient, però, per reviure en directe peces clàssiques com 'Sotto le stelle del jazz', 'Come di', 'Diavolo rosso', 'Ratafia', 'Gli impermeabili', 'Le chic et le charme' o 'Via con me' –"it's wonderful, it's wonderful I dream of you... chips, chips, du-du-du-du..."—, molt esperada pel públic que la va rebre amb una ovació. Del seu darrer disc, 'Snob' (2014), tan sols va rescatar el tema que dóna nom al treball i 'Tropical', que va servir com a bis.

Als seus 79 anys, Conte segueix sent aquell compositor amb una certa al·lèrgia al directe –no va dirigir-se, com és habitual en ell, en cap moment al públic, tot i que va esbossar somriures que el públic va premiar amb aplaudiments– i que s'amaga sota l'obsessió pels bons arranjaments i la perfecció de les formes imperceptibles, com l'arquitectura interna de les grans obres d'art. Hi ha quelcom anacrònic que resulta un repte davant dels grans desplegaments de llums i wats de so en directe. Les cançons, concebudes sense una nota de més ni menys, van ser magistralment interpretades per una petita orquestrina de jazz de deu músics multiinstrumentistes. Mentre Conte cantava amb la seva veu arrossegada i rasposa, potser ja cansada, a estones al piano, a estones dret, els músics es movien de forma exacta i sigil·losa, canviant de posició i instrument, com els tramoistes capaços de canviar de decorat amb moviments imperceptibles per l'ull humà.

A cada nou tema, i en van sonar fins a setze, apareixien nous timbres, nous colors, nous paisatges: saxos, acordions, marimbes, percussions, guitarres 'manouche', fagots, clarinets... Un sector del públic va demanar que sonés el blau festiu d''Azzurro', potser el seu tema més conegut, però el piemontès fa anys que el va eliminar del seu repertori i tampoc no va ser el dia per desdir-se. Va somriure lleugerament i va marxar a amagar-se de nou.