Pascal Bruckner i el misteri de ‘La vida bona’

BarcelonaEncara no tenia 30 anys i Pascal Bruckner (París, 1946) ja publicava amb Alain Finkielkraut un assaig que tindria una gran repercussió internacional, El nou desordre amorós, un himne en defensa de totes les possibilitats del sexe. Jove i brillant, exerciria després de professor, conferenciant i articulista de premsa, i publicaria no només una desena d’assajos (com La tentación de la inocencia, premi Médicis 1995) sinó també novel·les ( Els lladres de bellesa, premi Renaudot 1997).

El director del diari, Carles Capdevila, va entrevistar Bruckner a París fa poques setmanes i demà es publicarà la conversa -en què parlen sobre política, França, l’amor, la felicitat, la provocació, l’educació, etc.- al suplement ARA Diumenge. A La vida bona, la conferència-assaig que es podrà trobar amb l’ARA als quioscos des d’avui fins al dia 30 (per 5,30 euros), el francès hi descriu l’obsessió per la felicitat i com, en enfocar-la com una necessitat consumista, està abocada al fracàs.

El deure de ser feliç

“Ens podem passar la vida esperant la bona vida sense adonar-nos que la bona vida és la que vivim cada dia, a cada instant, i si cada matí esperem la irrupció del paradís en la nostra realitat quotidiana, no hi ha dubte que la deixarem escapar”, planteja a La bona vida Buckner.

L’autor descriu l’evolució que s’ha donat en la societat occidental fins a arribar al punt en què “la felicitat és l’únic i exclusiu ideal que trobareu des de Vancouver a Sofia, passant per Moscou i Madrid”. Bruckner explica com, per ell, transmuta la concepció de la felicitat, que passa de dependre de l’esperança (dels savis antics) o de la pregària (tal com es va concebre des del cristianisme fins a la Revolució Francesa) i passa a ser tangible. Voltaire escriu, el 1736, “el paradís terrenal és allà on sóc jo”, cosa que significa que “la felicitat és immediata, aquí i ara” i s’esborra “la infelicitat, el sofriment i la mort” de la vida. Durant dos segles, tots els moviments progressistes, socialistes, comunistes i anarquistes van reivindicar la felicitat com un dret a què havia d’accedir tothom, descriu Bruckner.

“A la dècada dels 60 es produeix un canvi: es passa del dret de la felicitat al deure de la felicitat”. La felicitat es converteix en una consigna de la societat de consum, observa el pensador, que mostra en exemples aquesta impressió, com ara en el camp de la salut -i l’obsessió per la longevitat, per comptar calories, per no patir malalties greus quan és l’època en què la medicina està més evolucionada.

“La felicitat ha esdevingut un instrument de promoció social”, apunta. I veu en les senzilles preguntes i respostes quotidianes del “Com vas?” i l’habitual “Bé, gràcies”, un intent de la gent de situar-se en el bàndol dels guanyadors. Ser feliç “és un deure que la societat ens imposa i que cadascun de nosaltres imposa als altres i a ell mateix”. I afegeix: “Hi ha persones que constantment exhibeixen la seva felicitat com en altres èpoques exhibien el seu llinatge”. Les felicitats es fan competència.

Però, per Pascal Bruckner, el problema de fons no és buscar la felicitat sinó equivocar-se creient “que la felicitat pot ser objecte d’una decisió personal”. Els llibres de creixement personal, de PNL, el rebirth, els escrits de Dalai Lama o els gurus del pensament positiu defensen que tot és qüestió de voluntarisme. Ho és? Pel pensador francès, “la felicitat no és un cambrer que obeeixi les meves ordres en un restaurant”. Inconsciència i despreocupació són dos ingredients bàsics de la felicitat. Així, és incontrolable: “L’únic poder que tenim és reconèixer-la quan arriba”. O saber-nos-en adonar quan se’n va.