Patrimoni

Cinc claus per entendre la polèmica interminable del Museu del Disseny

La futura remodelació de la col·lecció permanent encén un debat entre patrimonialistes i renovadors

7 min
Vista del Museu del Disseny

BarcelonaLa remodelació de la col·lecció del Museu del Disseny plantejada pel seu director, José Luis de Vicente, ha suscitat una forta polèmica entre els que creuen que vol relegar els fons als magatzems i els partidaris d'una renovació en clau contemporània. Una quinzena d'institucions acadèmiques i fundacions de Catalunya fins i tot han presentat un manifest que s'oposa al canvi, En defensa del Museu del Disseny. La resposta del regidor de Cultura de Barcelona, Xavier Marcé, va ser contundent: "L’encàrrec que ha rebut el director és modernitzar el discurs, però el punt de partida sempre seran les col·leccions. No desapareixeran", va sentenciar, per calmar els ànims. I mentrestant, el sector s'ho mira entre estupefacte i amatent.

"José Luis de Vicente és un professional reconegut que ha guanyat un concurs i ha de poder desplegar el seu projecte, que sens dubte ha de reinterpretar i proposar nous relats exposant i utilitzant les col·leccions", afirma el director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra. "El disseny és canvi, i si tenim por del canvi, tenim un problema", diu el president del FAD, Salvi Plaja. El FAD és una de les entitats que, com el Museu del Disseny, estan instal·lades al Disseny Hub (Dhub), l'edifici conegut com la Grapadora de les Glòries. Desgranem les cinc claus per entendre el cas.

1.

Dues visions antagòniques sobre què és un museu

La polèmica actual és una nova mostra d’una vella disputa sobre el paper del museu: ¿ha de ser un lloc on els objectes estan exposats "suspesos en el temps" o aquests objectes han de servir com "unes fonts d'inspiració per pensar l’avui"?, planteja Carlos Mínguez, el conservador en cap de l’ArkDes, el Centre Suec d'Arquitectura i Disseny. Per a ell, "hi ha d’haver un equilibri per presentar les peces amb un rigor i un context històrics". "Això vol dir que es presentin tal com es van fer i que s’estudiïn des d’aquesta perspectiva, però també hi ha d’haver espai per tenir una mirada crítica sobre les peces i crear espais de debat sobre com ens ajuden a pensar el món d’avui", explica Mínguez.

Els museus de tots els àmbits es troben en un moment de grans transformacions. “No té sentit que les col·leccions dels museus es quedin es un estat d’immobilisme, perquè els museus han de servir la societat”, adverteix l’arquitecta, investigadora i professora Marina Otero. Durant vuit anys, Otero va ser la directora d’investigació del Het Nieuwe Instituut (el Museu Nacional d'Arquitectura, Disseny i Cultura Digital dels Països Baixos) i actualment assessora institucions com el Museu Reina Sofia. "Quan es transforma la mirada de la societat –explica Otero–, les institucions han de participar d’aquests discursos, i s’ha d’entendre que és erroni que una col·lecció només pugui tenir una única mirada". Les noves direccions dels museus i els reptes actuals estan fent que els museus d’art i també d’arts decoratives d’arreu del món estiguin revisant les seves col·leccions i com les exposen. “Els museus i els arxius estan cridats a posar-se en diàleg amb fets i converses contemporànies. No es tracta de desfer el que està fet, sinó de posar les peces en valor d’una altra manera perquè els museus no siguin com un mausoleu”, subratlla. Per a Otero, si un museu no emprengués aquesta renovació, que implica abordar qüestions com la descolonització, el gènere i l’afany per incloure veus fins ara ignorades, seria un senyal que no és una institució "rellevant".

"Una visió no malmet l’altra", rebla Pepe Serra. "La museologia és un llenguatge autònom que canvia segons cada període històric. Si volem fer museus del segle XIX en ple segle XXI és lícit, però jo no hi estic d'acord", subratlla Marta Montmany, exdirectora del Museu de les Arts Decoratives i Disseny, i membre del jurat que va elegir José Luis de Vicente. Per al sector més conservador, el pes de la cultura digital en el Museu del Disseny és una amenaça. En canvi, ja és un fet habitual que un software o una pàgina web sigui una peça de museu.

2.

El pecat original: què és el Dhub?

La història política del Disseny Hub ha sigut complexa. Des que obre el 2014 fins enguany, el complex del Dhub depenia de la regidoria de Turisme i Indústries Creatives, i el Museu del Disseny de la regidoria de Cultura (en concret, de l'Institut de Cultura de Barcelona, l'Icub). El desembre del 2022, José Luis de Vicente va guanyar el concurs per ser el director del Museu del Disseny. Aquest febrer, el regidor de Cultura, Xavier Marcé, va anunciar la creació dins l'Icub de la nova direcció d’Indústries Culturals, que està encapçalada per Mireia Escobar, que era la directora del Dhub. En aquell moment, Escobar va continuar com a directora executiva del centre i De Vicente en va assumir la direcció artística per tirar endavant una programació coherent entre el Museu del Disseny i el Dhub. Va quedar al tinter un punt cabdal: que De Vicente pogués explicar el seu programa amb profunditat per saber com ha imaginat la futura exposició de les col·leccions. Fonts de l’Icub, que no han concedit a l'ARA una entrevista a José Luis de Vicente, tampoc avancen quantes peces tindrà, ni la cronologia, ni quantes peces seran de la col·lecció: "Actualment es troba en procés de disseny, i això fa que no es pugui aventurar una xifra tancada".

Els detractors de la remodelació de la col·lecció del Museu del Disseny critiquen que la denominació de Disseny Hub hagi substituït la de Museu del Disseny. Des de l'Icub tampoc no aclareixen si faran alguna acció perquè la identitat de l'equipament es consolidi entre el gran públic. "El Dhub és el paraigua que engloba, entre altres coses, el Museu del Disseny, que té la seva pròpia marca", expliquen. L'Icub tampoc no vol precisar el pressupost del Museu del Disseny dins el conjunt del Dhub: "El pressupost global és de 6,5 milions d'euros”.

3.

Què s'exposa ara al Museu del Disseny i que s'hi exposarà?

El recorregut del Museu del Disseny està organitzat en quatre grans exposicions permanents, una per planta, dedicades al disseny gràfic, el disseny industrial, la moda i les arts decoratives. Aquesta última planta és la primera que han tancat per remodelar-la i és el que ha posat en alerta el sector, perquè n'han retirat 1.100 peces. Quantes s'exposaran de nou i quantes quedaran a la reserva? Aquesta és la qüestió. El museu exposa ara mateix, en el conjunt, 1.035 peces. De les quatre col·leccions que el componen, les més rellevants són la de ceràmica i la d’indumentària, fins i tot a nivell europeu, perquè superen el caràcter més local de les altres dues, la col·lecció gràfica i la de disseny industrial (que està formada per unes dues mil peces, entre mobles, llums, vehicles, recipients i instruments).

Al desembre, la planta de les arts decoratives obrirà amb una nova exposició comissariada per l'arquitecta i investigadora Olga Subirós titulada Matter matters. Estarà composta per més de 300 peces, entre obres de la col·lecció i del segle XXI, i abordarà la relació entre el món i la matèria. Subirós va guanyar el premi FAD pel pavelló català a la Biennal d'Arquitectura de Venècia 2021, està en cartell al Bòlit de Girona i ha comissariat mostres com Big Bang data al CCCB. Les altres tres plantes continuaran obertes com fins ara. Podria ser que es reformés una d’aquestes exposicions cada any fins al 2027. "El replantejament i la renovació de les permanents demana un gran esforç en termes econòmics i humans. La voluntat és que al final del mandat se n’hagin pogut renovar dues o tres", afirmen de de l'Icub.

Tots els museus acostumen a exposar una proporció mínima dels seus fons. Per intentar-ho solucionar i també per captar més recursos, en els últims anys grans museus com el Louvre i el Guggenheim fins i tot han obert sucursals en països del Golf Pèrsic. Ara molts altres museus estan prenent una mesura més sostenible: obren les reserves al públic o les situen en edificis que són tan icònics com els mateixos museus. Va ser pioner el Museu aan de Stroom al port d’Anvers, i ara tenen projectes altres grans institucions, com el Centre Georges Pompidou, el V&A i la Fundació La Caixa.

4.

La fragmentació de les col·leccions públiques

Des de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi critiquen la fragmentació de les col·leccions dels museus de Barcelona que depenien de la Generalitat, que es va produir durant el franquisme. També que les col·leccions d’arts decoratives no s'integressin en el MNAC en el moment de la seva fundació i que es quedessin a l’Ajuntament de Barcelona. "Ens trobem en aquesta situació per l’error històric de no pensar els museus de Barcelona com una unitat", afirma el catedràtic de la UAB i acadèmic Bonaventura Bassegoda. "Pel que sembla, aquestes col·leccions no són dignes de ser protegides sota el paraigua del museu nacional", critica l’historiador i acadèmic Francesc Fontbona. Tanmateix, el director del MNAC, Pepe Serra, sempre ha defensat que l’exposició i l’estudi de les peces és més important que la titularitat de les obres: "Per mi, el criteri és més operatiu: hi ha unes col·leccions públiques que els museus fan servir segons el seu relat, i en aquest context, des d’abans de la polèmica, crec que la col·lecció de ceràmica és tan gran que la poden fer servir tant el Museu del Disseny com el MNAC", explica Serra.

5.

Rèquiem per quatre museus desapareguts

La remodelació plantejada per De Vicente ha tingut l’efecte retroactiu de reobrir la ferida, mai curada del tot per a una part del sector, que va suposar el tancament del Museu de les Arts Decoratives, el Museu Tèxtil i d'Indumentària, el Museu de Ceràmica i el Gabinet de les Arts Gràfiques per integrar-los en el Museu del Disseny, cosa que va suposar reduir les obres exposades de cadascun. Un manifest va intentar impedir-ho el 2008: "Reclamàvem que si el Museu del Disseny havia de ser només de disseny, les col·leccions històriques havien d’anar al MNAC", explica Bonaventura Bassegoda, un dels seus impulsors.

El projecte inicial del Dhub era de l'arquitecte Ramon Prat. En la seva proposta, la presentació de les col·leccions era flexible, dins el gruix d’activitats del museu. Aquella idea, però, va quedar al calaix amb el canvi de color polític a l’ajuntament. Xavier Trias va nomenar Pilar Vélez com a directora, que va executar un projecte de caràcter més patrimonialista.

"Tot això ve de quan es va decidir desmuntar una sèrie de museus petits que estaven bé. L’únic que s’havia de fer era donar-los una mica de pressupost, perquè estaven escanyats, i, en canvi, van decidir crear el Museu del Disseny", diu l’historiador i director de la Fundació Antoni de Montpalau, Josep Casamartina, que va ser un dels impulsors d'un altre manifest que defensava mantenir els quatre museus i crear un Centre del Disseny que, entre altres activitats, n'hauria exposat peces com un "aparador". "Al Museu del Disseny els quatre museus sempre van estar mal exposats. Extraordinàries! semblava una casa de subhastes i la ceràmica estava molt minimitzada", critica. L'antiquari Artur Ramon coincideix amb Casamartina: "Les coses que estaven bé era millor no tocar-les". Ramon creu que aquestes quatre col·leccions haurien pogut brillar en un museu inclòs en la nonada Esplanada dels Museus de Montjuïc. "Tot això respon a la manca d'una política global de museus a Catalunya. El sector cultural està segrestat pels polítics", lamenta.

stats