El pavelló espanyol ressona amb els diàlegs d’Itziar Okariz i les escultures de Sergio Prego

VenèciaCom era habitual als anys 80 i 90, aquest any el pavelló espanyol torna a exposar les obres de dos creadors, els bascos Itziar Okariz i Sergio Prego, dos dels artistes espanyols més reconeguts actualment. Mentre que una de les línies de les performances d’Okariz que es projecten és el diàleg que estableix amb obres d’art de diferents museus, en un curiosa coincidència amb el pavelló català, Prego presenta tres fonts al jardí del pavelló en la línia de les petites escultures pneumàtiques que hi ha esbargides pel pavelló. El punt de connexió entre les perfomances i les fonts és un vídeo inèdit de la sèrie en què Okariz apareix orinant. “Tots dos artistes van viure a Nova York durant anys, i en tots dos també és molt important la influència del llenguatge despullat del minimalisme dels anys 60”, afirma el comissari de la mostra, Peio Aguirre. “Als anys 90, en una societat marcada per la imatge i la cultura visual, tots dos van fer sobretot vídeo i després Sergio Prego va seguir fent escultura i Itziar Okaritz performances ”.

El títol de l’exposició, Perforat per, remet a Susan Sontag i es concreta amb el paper que el so té dins el pavelló. A més de les projeccions, Itziar Okariz fa algunes performances al pavelló fins dissabte i ahir en feia una de titulada Irrintzi, un crit ancestral basc. Les projeccions de les perfomances d’Okariz estan acompanyades de les transcripcions de les converses que manté amb obres com un bust de Giacometti, una Caixa metafísica d’Oteiza i una armadura i un reliquiari del Metropolitan de Nova York. “El cos i el llenguatge són molt importants en l’obra d’Okariz. Veu la dona com un signe i qüestiona com aquest signe funciona en els espais públics i privats i en el marc legal i de l’art”, explica Aguirre. “També qüestiona el que és antropomorf i figuratiu, perquè formen part de la cultura patriarcal”.

La mostra també inclou la maqueta del projecte inicial de Prego, un conjunt de les seves característiques membranes inflables que haurien ocupat completament l’espai i haurien condicionat el trànsit per les diferents zones del pavelló. Com que va considerar que no podia fer-les amb prou garanties tècniques, el va abandonar. “La seva escultura beu molt de l’arquitectura radical i utòpica d’arquitectes i col·lectius com Frei Otto i Ant Farm i d’escultors minimalistes com Tony Smith”, assenyala Aguirre.