HISTÒRIA

La pervivència de l’estigma: bruixes al segle XV i al segle XX

La recerca d’un equip d’historiadors i antropòlegs mostra com la mala fama ha perseguit famílies 500 anys

“Si, en altres pobles havia fet mal. Llavors estava tot ple de bruixes a tot arreu. Aquí [a Paüls] n’hi havia prou de bruixes i a Beranui diu que també n’hi havia i a Capdella i a tot arreu”, explica un home gran de Paüls de Flamisell, un petit poble de la Vall Fosca, a l’historiador Pau Castell. “Sí. I també havia menjat a la casa on hi havia bruixes. Havia festejat amb una filla seva”, diu un altre veí de Capdella. Les històries de fetilleres no només formen part de les llegendes sinó que per a alguns van ser ben reals fins fa relativament poc. Quan Castell va començar a entrevistar diferents testimonis per a la seva tesi Orígens i evolució de la cacera de bruixes a Catalunya (segles XV-XVI), es va trobar que algunes famílies, sobretot al Pallars, havien arrossegat l’estigma de bruixes durant segles. Els entrevistats, tots ells nascuts entre el 1910 i el 1940 , parlaven de la seva infància i recordaven la por que els provocaven les dones que tenien fama de bruixa. Els cognoms d’aquestes dones (casa Violant, casa Coloma i casa Rugall) coincidien amb les acusades dels segles XV i XVI que van ser jutjades i condemnades per ser bruixes .

A més, els veïns entrevistats no rememoraven rondalles explicades pels avis sinó que relataven experiències en primera persona. Relacionaven les dones acusades de bruixeria amb la mort de bestiar, la malaltia d’infants i la meteorologia de la zona. “Sorprèn perquè l’imaginari, les relacions, el patró és el mateix al llarg de tots aquestes segles, l’única diferència és la judicial”, destaca Castell. Als segles XV i XVI -la primera legislació específica documentada a Europa contra el crim de bruixeria és catalana- les dones acusades de bruixa acabaven cremades o a la forca. Al segle XX només eren marginades o estigmatitzades, però afortunadament la justícia no les perseguia. Castell recorda un cas a Espui en què, després de la Guerra Civil, un veí va acusar un altre de bruixot i el va denunciar a la Guàrdia Civil. “El van interrogar i allà es va acabar tot”, detalla l’historiador.

Castell mai ha deixat de fer recerca. Des de fa un parell d’anys, amb un equip de nou persones, treballa en el projecte Se’n parlave i n’hi havie, impulsat per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida. Historiadors i antropòlegs han recollit durant mesos testimonis orals de la plana de Lleida i el Pirineu -faran una exposició itinerant i un catàleg- que demostren que la creença en les bruixes era força vigent als anys 50 del segle passat. “Els testimonis, sobretot als Pirineus, recorden la por, no volien que les dones que tenien fama de bruixes els toquessin i feien la figa (una senyal de protecció) davant la porta de casa seva”, explica Castell. Un veí recorda que quan era petit el seu pare guardava els bens al costat de la casa Violant: “Sempre trobava un corder mort. Deia que ho feia aquella bruixa. Després vam treure les ovelles d’allí i les vam pujar en una casa a dalt del poble i mai més se’n va morir cap”.

Els veïns conserven a la retina la imatge d’aquestes dones, moltes vegades grans i solitàries. “La bruixa de Violant. Una dona vella. Portava un mocador amb un llaç negre. I un dia jo vaig haver d’anar a Paüls a casa Guerra. Hi ha una escala llarga amb una barana. Vaig entrar per la porta i aquella dona baixava. I n’hi ha que diuen que si et toquen, t’embruixen. Si et toca aquella bruixa... I jo vaig pujar sense que em toqués”, explica un altre testimoni de Paüls.

La dona llarga

L’antropòloga Núria Morelló va fer la recerca a la plana de Lleida i va entrevistar veïns de la Noguera, la Segarra, l’Urgell i el Segrià. Morelló no va trobar testimonis tan directes com Castell perquè les històries no eren vivències personals sinó que els hi havien explicat els pares, avis o tiets i tietes. “La majoria de dones que tenien la fama de bruixa eren dones molt grans a qui s’havia negat l’almoina i es deia que elles havien llançat una maledicció”, explica Morelló. A aquestes dones se les acusava d’infanticidis o de fenòmens meteorològics. “A Vilanova de Meià hi havia una dona de qui deien que era bruixa perquè el promès l’havia abandonada i prenia la forma de gat i entrava a les cases”, explica l’antropòloga.

Morelló va entrevistar la neboda de la “dona llarga”. Era una dona d’Agramunt, molt alta i molt prima, soltera, que treballava fent remeis naturals, i a qui li van penjar la fama de bruixa. Va arribar un dia que la dona no va poder més i va emigrar a l’Argentina. “Devia ser una dona molt avançada al seu temps perquè estem parlant de finals del segle XIX”, reflexiona Morelló. A l’Argentina es va casar amb un home molt baixet i tots dos actuaven en un circ. Encara avui la casa l’assenyalen com la de la “dona llarga”.

“L’acusació de bruixeria és sovint una arma, un catalitzador de les tensions socials amb un component de gènere”, reflexiona Castell. Les conseqüències de la por i la ira popular a vegades poden ser terribles. A principis del segle XX, una dona de Vilanova de Meià va acusar les autoritats locals d’haver-li cobrat el mateix impost dues vegades. Poc després una tempesta va arrasar totes les collites del poble: “Els veïns van cridar a sometent per linxar la dona. La Guàrdia Civil els va detenir a tots”, relata Morelló.

Hi ha casos documentats, com el cas que va recollir el rector de Biosca, Ramon Berenguer. A principis del segle XIX, van acusar una dona gran d’aquest municipi de la Segarra d’haver llançat un mal d’ull i haver provocat la mort de l’hereu d’una casa. Els veïns van perseguir la dona, la van apallissar i la van lligar a un arbre. Va aconseguir escapar i es va refugiar a casa del capellà del poble però la van tornar a agafar i la van acabar cremant.

Escapar de la mala fama

Al llarg dels segles XV, XVI i sobretot XVII, la caça de bruixes va ser molt intensa a Catalunya. Només a principis del XVII, Castell ha documentat tres mil acusades. La majoria de judicis no van ser iniciativa de la Inquisició sinó de les autoritats locals instigades per la pressió popular. “Moltes vegades es declarava l’estat d’excepció, se suspenia la legalitat vigent amb l’acord de tota la població, els veïns renunciaven a tots els seus drets per facilitar l’acció de la justícia. Consideraven absolutament necessari actuar contra les bruixes. Aquest sentiment que l’enemic interior és entre nosaltres i s’ha de desemmascarar és un patró que es va repetint al llarg de la història”, reflexiona Castell.

A l’època medieval moltes d’aquestes dones a qui s’acusava de bruixeria, van fugir del seus pobles aconsellades per la família. Algunes ho feien per no perjudicar germans i fills. “Hi ha un cas que em va impactar força. Va succeir enmig d’una gran caça de bruixes que hi va haver a Andorra-explica Castell-. Una de les acusades no es va voler defensar i va demanar que la pengessin ràpid perquè no volia fer mal al germà”. La dona va deixar diners al germà i a l’església perquè li dediquessin misses.

Fugir era difícil perquè la fama les perseguia allà on anaven. Moltes de les dones que a l’època medieval van ser penjades a la plana de Lleida venien de la muntanya. En una ocasió, van detenir una quinzena d’homes i dones a Lleida que eren originaris del Pallars. A un dels acusats li van preguntar per què havia fugit i ell va respondre que fugia perquè li feien “fama de bruixot”. “Quan li van preguntar per què havia escapat si era innocent, ell va respondre: «Tants ne prenien, tants ne cremaven»”, explica Castell. No hi ha havia, doncs, gaires garanties judicials.

Dels casos documentats per Castell, només un 10% dels acusats de bruixeria són homes. Qualsevol dona podia ser assenyalada pel fet de blasfemar, maleir o tenir un comportament considerat conflictiu per la comunitat. “Són dones que s’allunyen del que la societat patriarcal considera l’ideal femení, que simbolitzen una transgressió”, diu Morelló. I per això eren assenyalades.

Etiquetes

Més continguts de