Publicitat
Publicitat

LITERATURA

‘La mort i la primavera’, el tresor ocult de Mercè Rodoreda

Club Editor publica una nova edició de la novel·la amb un postfaci enlluernador d’Arnau Pons

“Tot d’una els cabells se li van desfer i com una nit precipitada li van caure esquena avall”. El lector que obri La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trobarà imatges tan meravelloses i cristal·lines com aquesta. La novel·la “inacabada però no incompleta” -en paraules del poeta i traductor Arnau Pons-és una de les experiències literàries més arriscades i gratificants de l’any: encara que no es pugui posar al calaix de novetats, la forma en què el text acaba d’arribar a les llibreries no es podia trobar des de la primera edició de Club Editor, del 1986, tres anys després de la mort de l’autora, quan Núria Folch de Sales va estudiar atentament tot el material que Rodoreda havia deixat escrit i hi va donar una forma “sòlida i solvent”, encara que “fos polèmica abans i tot de ser publicada”, segons recorda l’editora Maria Bohigas. El volum compta, a més, amb un postfaci d’Arnau Pons d’un centenar de pàgines que ofereix una multiplicitat de lectures de l’obra que fins ara no s’havien plantejat. Per si no n’hi hagués prou amb la importància del rellançament del text original en català, la col·lecció en castellà de Club Editor, La Montaña Pelada, posa en circulació una nova traducció a càrrec d’Eduardo Jordá.

“No sabem quina forma hauria donat Rodoreda a La mort i la primavera en cas que l’hagués arribat a acabar -explica Maria Bohigas-, però té una densitat que fa que se la pugui interpretar des d’angles molt diversos”. Per a Eduardo Jordá, “el gran mèrit és que el llibre inventa un gènere nou que no té antecedents ni continuadors”. El traductor assenyala que la novel·la conté “elements d’al·legoria filosòfica”, però també de “recreació històrica inexplicable”, i és un intent d’escriure una “ciència-ficció estranya” -assegura que va més enllà de Philip K. Dick-. “No és un llibre realista, però explica molt bé com funciona una societat -continua-. Alhora, podria ser un conte de fades. És una dolorosíssima reflexió existencial i també estudia els mecanismes de poder”.

Una realitat terrible

Com tota entrada en un món nou i singular, La mort i la primavera requereix un petit entrenament que se supera després de llegir-ne un parell de capítols: travessar aquest llindar -d’altra banda, esplèndid- té una recompensa que poques altres ficcions són capaces d’oferir. El narrador de la novel·la és un noi de 14 anys que explica la idiosincràsia del poble on viu acompanyat del seu pare i la marastra. “Encara que fos pintat de color de rosa, el poble de vegades era ple de malestar per culpa dels cavalls, per culpa del pres, per culpa del temps, per culpa de les glicines, per culpa de les abelles, per culpa del senyor que vivia sol a la casa amb l’espadat cobert d’heura que a les tardes d’acabament d’estiu semblava una onada de sang”, hi llegim. Als cavalls se’ls mengen de moltes maneres. Al presoner el tenen tancat en una gàbia, aïllat del contacte, i com en “una societat totalitària, li atribueixen un crim que no sabem si és cert o no”, matisa Arnau Pons. La força de les glicines eleva les cases, tot i que continuen perillant per la força del riu que travessa el poble per sota terra. Les abelles evidencien la libidinositat que es pot apoderar d’un moment a l’altre dels personatges, especialment de les dones embarassades, que han de portar els ulls embenats per no sucumbir al desig. El senyor controla els súbdits silenciosament fins que sigui hora de manifestar per què domina el poble.

El catàleg d’elements tenebrosos de La mort i la primavera no acaba aquí: als afores del poble hi ha un bosc en què cada arbre allotja un difunt (abans que mori se li obre la boca i se li entafora un raig de ciment); cada cert temps, després d’un sorteig, un dels vilatans és forçat a travessar el poble per sota, arrossegat pel riu, i quan en surt queda totalment desfigurat o fins i tot perd la vida. “No es pot tractar com un llibre fantàstic -explica Arnau Pons-. Totes les maneres de morir que hi apareixen han estat posades en pràctica abans”. En aquest sentit, Pons recorda els gueules cassées, supervivents de la Primera Guerra Mundial que van quedar malferits, sovint perdent part de la cara.

Els dos temps de la novel·la

L’epíleg del llibre mostra també que el lector té a les mans “el bressol de l’obra de Rodoreda”, del qual es van trobant “pedretes”, com ja havia assenyalat Mercè Ibarz, en altres obres seves: a contes com La salamandra, inclòs a La meva Cristina (1967), a Viatge al poble dels penjats, de Viatges i flors (1980) i a Quanta, quanta guerra (1980).

Rodoreda hi va començar a treballar a finals dels 50, durant l’exili a Ginebra, amb els fantasmes de la Segona Guerra Mundial encara presents, sobretot a partir del vincle de la seva parella, Joan Prat, Armand Obiols, amb l’Organització Todt, a les ordres de l’exèrcit alemany. És un projecte paral·lel a La plaça del Diamant : si la història de la Colometa no va guanyar el premi Joanot Martorell -l’actual Sant Jordi- al qual aspirava el 1959, La mort i la primavera tampoc en va resultar vencedora dos anys després quan s’hi va tornar a presentar. “És un text que crema: o l’escrivia d’una manera torrencial en pocs mesos o l’acabaria deixant córrer -diu Eduardo Jordá-. Va arribar un moment en què Rodoreda va ser incapaç de mantenir aquesta febre creativa”. Llavors es concentraria en llibres com El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967) i Mirall trencat (1974). Però l’escriptora va necessitar tornar al mecanoscrit a finals de la dècada dels 70, anys després de la mort d’Obiols. “La novel·la es va anar convertint en arbre, incorporant personatges nous i variacions de la trama”, recorda Maria Bohigas. Arnau Pons compara la forma de La mort i la primavera amb la d’algunes novel·les de Franz Kafka, com ara El procés i El castell. “Els apèndixs del llibre mostren cap a on es volia encaminar Rodoreda -comenta-. També allò que volia deixar de banda”. Hi ha fragments que recorden els monòlegs joycians a l’ Ulisses, i d’altres que més aviat sembla que formin part d’una novel·la d’aventures.

Llegint l’enlluernador text de Pons queda clar que més enllà d’una lectura simbòlica o mítica -com proposava Carme Arnau anys enrere- el llibre reclama ser vist “com una obra profundament crítica que parla de nosaltres com a societat”. És per això que l’atac a l’ordre que perpetra el narrador acompanyat de la marastra pren una dimensió sediciosa, de gran actualitat. Maria Bohigas afegeix: “És la història d’un poble i de com es cala foc a aquest poble”. I Alejandro Dardik, editor de La Montaña Pelada, recorda el colofó final de l’autora al final del volum: “En català es pot escriure, també, per un cert esperit de revolta”.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT