Barcelona.El director Michael Haneke va néixer en plena Segona Guerra Mundial (a Munic el 1942), es va criar a Viena i va estudiar-hi psicologia i filosofia. Va fer de crític i realitzador de televisió, i va debutar al cinema als 47 anys amb El setè continent (1989), una pel·lícula que narra la destrucció d'una família europea de classe mitjana. D'aleshores ençà, Haneke s'ha dedicat a fer el que els crítics han anomenat "cinema de la crueltat".
En la seva aposta artística i intel·lectual no hi ha ni una concessió comercial -de fet, declara que és una "reacció al mainstream "- i els adjectius que acompanyen les seves pel·lícules es mouen en una escala curta: d'insensible, crític o radical fins a pervers, sàdic i cruel. I ell no en declina cap. "En el meu treball intento crear un diàleg amb el qual vull provocar els espectadors i estimular-los a utilitzar la pròpia imaginació -ha explicat Haneke-. No em limito a dir el que el públic vol sentir, afalagar el seu ego o consolar-lo donant-li la raó. He de provocar-lo". Amb la terrorífica Funny games (1997) va començar a enlluernar crítics, cinèfils i cineastes. Després van venir les no menys brutals Codi desconegut (2000), La pianista (2001), Caché (2005) i La cinta blanca (2009, Palma d'Or a Canes), que van sumar adeptes a aquesta necessitat malaltissa de mirar el cantó més fosc de l'ésser humà, el vessant menys bonic però més real. Alhora, festivals i institucions han acabat reconeixent en la seva mirada al sistema i la societat un referent intel·lectual necessari. Ho va fer ahir el jurat del premi Príncep d'Astúries atorgant-li el guardó de les arts -valorat en 50.000 euros i una escultura de Joan Miró- per "il·luminar i disseccionar amb enlluernadora mestria aspectes ombrívols de l'existència com l'opressió, la violència i la malaltia". El cineasta recollirà el premi a l'octubre a Oviedo.
