La batalla de Muret. Grandes Chroniques de France.

Història

Els historiadors planten cara a la pseudohistòria

Vuit acadèmics refuten en un llibre les manipulacions creades per l’espanyolisme i la Nova Història

La batalla de Muret. Grandes Chroniques de France. / Bibliotèque nationale de France

"Si vols saber no aprenguis res de bona fe", deia el poeta sabadellenc Joan Oliver. A vegades, però, es tendeix a no fer prou preguntes i la credulitat pot fer força mal. Si a la ingenuïtat s'hi afegeix que el món acadèmic i divulgatiu acostumen a mirar-se de reüll, les mentides poden viatjar molt ràpid, i en el camp de la història ho han fet. Fins al punt que un grup de vuit historiadors han decidit baixar a l'arena per combatre les tergiversacions que des de fa anys es difonen des del nacionalisme espanyol i des de l’Institut Nova Història. Els primers, per exemple, afirmen que Espanya ha sigut una nació castellanocèntrica des de temps imperials i la resta de pobles no han existit mai; els altres, que la nació catalana existeix des de fa 2.700 anys. Dues posicions aparentment oposades però que en realitat, segons els autors de Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial) beuen de la mateixa font: "Els uns defensen que els castellans són els únics que compten i que els altres pobles històrics són menys que secundaris, i els altres afirmen que els catalans i els valencians són els grans conqueridors i que els castellans són analfabets sense història; en el fons és el mateix, l’origen és el canon nacional tradicional franquista", diu Cristian Palomo, que ha coordinat el llibre amb Vicent Baydal.

"L'origen, en el fons és el mateix, el canon nacional tradicional franquista" diu Cristian Palomo

La resta d’autors són Xevi Camprubí, Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés, César Sánchez, Lluís Ferran Toledano i Alberto Velasco. La majoria són doctorands, professors agregats i ajudants de doctor. Comparteixen la precarietat laboral amb l’afany de sortir de la crisàlide per divulgar.

Mentides que han persistit

"El motor inicial del llibre era respondre a l’Institut Nova Història (INH) des del camp historiogràfic –explica Baydal–. Ens pensàvem que les deien tan grosses que caurien pel seu propi pes, però el problema és que han tingut molt ressò a través de mitjans de comunicació, institucions i polítics, i tot plegat li ha donat una pàtina de veracitat que ha fet que molta gent s’ho cregui, i això perjudica la historiografia catalana, Catalunya i el catalanisme". El llibre, però, també refuta les falsedats que s’han difós des del nacionalisme espanyol, que, segons els autors, són més sibil·lines i menys delirants i, per tant, més perillosos: "Tenen una àmplia acceptació entre la ciutadania espanyola i volíem desmuntar també totes aquestes manipulacions que han esdevingut armes llancívoles", afirma Palomo.

Els ibers ja eren espanyols

La bandera dels Estats Units prové de la senyera. La llengua majoritària al centre i al sud d’Amèrica era el català. La reconquesta de la Península la van fer catalans. Cristòfor Colom era un català que es deia Joan Colom i Bertran. També eren catalans Bertran Rodrigo Díaz de Vivar (el Cid), Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Sant Ignasi de Loyola, Garcilaso de la Vega, Frances Drake i una llarguíssima llista de celebritats que no deixa de créixer. A priori, aquestes afirmacions de l’INH poden semblar estrafolàries però han anat calant. "Ha arribat a tenir credibilitat perquè Jordi Bilbeny [el fundador de l’INH] ho ha fet bé, ha sabut moure’s dins del món de la divulgació, i l’INH té una militància molt forta –reflexiona Baydal–. A més, ha coincidit amb una conjuntura política, social i ideològica, i molta gent a qui s’ha educat en escoles franquistes i a qui s'ha negat la història de Catalunya han volgut creure aquesta història". Els autors defensen que aquesta versió de la història s’ha volgut apropiar dels mites espanyols més rancis: "Creuen que calen nous mites, pensen que al nacionalisme espanyol li han funcionat molt bé i que, amb mites similars, poden plantar cara", opina Palomo.

Però, ¿per què s'han d'inventar nous mites i, a més, tan rancis? "No aporta res al coneixement, perquè no sabem res de la història dels musulmans ni dels indis, ni d’altres pobles, ni de la societat, ni de l’economia... Només que els catalans van tenir una història gloriosa, que, a més, és inventada", diu Baydal. D’altra banda, Palomo hi veu també motius econòmics: "La llista de celebritats catalanes és cada vegada més llarga perquè necessiten que entri més gent a la web, venen samarretes, calendaris, viatges organitzats... i els bestsellers de pseudohistòria són més rendibles que els llibres d’història". Darrere l'obsessió de carregar d’antiguitat l’estat espanyol hi ha, segons els autors, un objectiu polític: "No només afirmen que aquest estat-nació centralista té com a mínim 500 anys, quan no diuen que en té més de 3.000, sinó que amaguen les guerres, el sang i fetge entre hispànics, per intentar demostrar que, des dels Reis Catòlics, hi ha un consens entre pobles i regnes per renegar de la pròpia sobirania i sotmetre’s a un projecte comú dins d'un mateix estat –diu Palomo–. El problema és que la història pot ajudar a explicar el present, però no pot justificar el futur".

Al llarg de més de 400 pàgines, els vuit autors refuten, amb proves documentals i rigor, moltes de les afirmacions que s’han fet des de la pseudohistòria. La millor prova del fet que, segons ells, estan carregats de raó, són els papers: "La pseudohistòria, de proves no en té –diu Baydal–. I afirmar, com fa Bilbeny, que els arxius han estat manipulats no té cap sentit. Com es poden manipular tantes i tantes fonts documentals de l’estat espanyol i de fora?"

“Joan Colom i Bertran no va descobrir Amèrica”

Stefano M. Cingolani, Guillem Fornés i Cristian Palomo dediquen un centenar de pàgines a desmuntar una de les teories més famoses de l’INH: el fet que el ciutadà barceloní Joan Colom i Bertran va ser el descobridor d’Amèrica. Les conjectures al voltant d’aquest cavaller de família noble van començar a circular a principis del segle XX i, ara com ara, la quantitat de suposicions és ingent. La clau de volta de tot plegat és una data. Segons els autors, existeixen documents dels anys 1477, 1484 i 1487 que acrediten que aquest Colom català ja era mort en aquelles dates, és a dir, anys abans dels viatges de l’almirall Cristòfor Colom a Amèrica. A més, refuten taxativament altres arguments de l’INH: “Es consideren com a demostrades interpretacions completament inventades, com l’exili de Joan Colom o el seu matrimoni amb Felipa de Portugal, es fusionen personatges, s’amaguen les dades que contradiuen les propostes pseudohistòriques, es deforma la legalitat històrica sobre la mort civil, s’inventa un nou significat per al concepte quondam, es mal interpreta la documentació, es cau en contradiccions i encara es tergiversen dades i testimonis historiogràfics”.

“Catalunya no va ser un comtat del regne aragonès”

Últimament s’ha embolicat molt la troca –un dels clímax va arribar quan es va produir tota la polèmica de les obres de Sixena–, a l’entorn de Catalunya i la Corona d’Aragó. Cristian Palomo dedica tot un capítol a rebatre la pseudohistòria espanyolista que argumenta que Catalunya hauria sigut una mena de comtat senyorial del regne d’Aragó. “Potser la manera més detallada i encertada de catalogar la Corona d’Aragó és monarquia composta, és a dir, una entitat política hereditària formada per diversos territoris polítics (en aquest cas diferents regnes i un Principat)”, afirma l’historiador. L’autor defensa que la Corona d’Aragó, que va existir entre els anys 1137 i 1715, té el seu origen en l’assumpció del tron aragonès per part de la dinastia de Barcelona. Refuta les afirmacions dels pseudohistoriadors que diuen que en realitat Ramon Berenguer IV va renunciar al seu llinatge barceloní en el moment que es proclama príncep d’Aragó. No és l’única teoria del nacionalisme espanyol que pretén demostrar que un català mai no va regnar a l’Aragó. N’hi ha un altra, segons la qual Ramon Berenguer IV va ser tan sols un consort perquè qui regnava en realitat era la seva dona, Peronella.

Les 'fake news' d’història a la premsa

Baydal i Palomo assumeixen que part de la responsabilitat que la pseudohistòria s’hagi estès és dels mateixos historiadors que han descurat la feina de divulgació. En part perquè la divulgació no dona punts als seus currículums, com, en canvi, sí que ho fa publicar en revistes científiques. Però els mitjans de comunicació també hi han tingut un paper important en el moment en què han donat per vàlida informació que no ha estat contrastada. Baydal va criticar molt, fa poc, la notícia que va aparèixer a El País donant crèdit a una tesi de Miquel R. Martí Maties que afirmava que Peña Cortada era un dels aqüeductes més importants del món de l’època romana. “S’hauria de contrastar la informació. Quan parlem del coronavirus consultem els científics, però en temes d’història no es truca als acadèmics”, lamenta Baydal. Segons l’historiador, és tan fàcil com entrar a Dialnet. “Si el nom de l’historiador no apareix en cap revista científica vol dir que l’autor ha defugit tot debat acadèmic, perquè qualsevol investigació, abans de ser publicada, passa per l’aval de dues persones expertes en aquella matèria”, afirma Baydal.