Publicitat
Publicitat

Cicatrius: cobertes d’or per remoure consciències

Les galeries catalanes exposen a Arco des d’art de les avantguardes fins a obres de creadors emergents

L’agenda de la segona jornada d’Arco està marcada per la visita dels reis, que fan el recorregut inaugural. Però al marge de la visita dels monarques, la imatge d’ahir a Arco la va oferir la performance del peruà Iván Sikic a la galeria Luis Adelantado: The gold series: Madrid chapter. En un recorregut de quatre hores carregat de solemnitat per l’exterior i l’interior de la fira, l’artista va cobrir de làmines d’or el cos d’un refugiat polític sirià que viu a Madrid. Mohamad Karaman va fer tot el trajecte caminant enrere mentre l’artista, descalç, treballava sobre el seu cos per donar-li una aura de dignitat. Les làmines d’or remeten a una tècnica japonesa per reparar les ceràmiques trencades amb una barreja de lacre i or. “En lloc d’amagar les cicatrius, les ressalta i les embelleix”, va dir l’artista.

Les dues obres anteriors d’aquesta sèrie les va fer a Austràlia i estaven relacionades amb els aborígens i la duresa de les polítiques d’immigració: “Treballo en contextos en què una humanitat molt pura rep un cop. El 2014 vivia a Austràlia i ja hi havia una crisi de refugiats, però no ha explotat fins que no ha arribat a Europa”. El seu objectiu és remoure la consciència del públic: “Les meves obres responen al context on es fan i volen obrir un diàleg profund. Si aconsegueixo que una sola persona conegui el tema o se’l replantegi, ja he aconseguit el que volia”.

Els galeristes matiners de la fira

Si no s’entra al recinte abans que Felip i Letizia cal esperar una bona estona a fora per motius de seguretat. Però arribar molt aviat té un avantatge: veure les obres sense el brogit del públic. També permet descobrir que els estands són vius durant aquests dies. Entre els galeristes catalans, Carlos Duran, el director de la galeria Senda, canviava algunes de les peces de la seva exposició. Dimecres va vendre un Yago Hortal gran i ja l’havia substituït per un altre de similar. “Sembla que s’ha venut més i només acabem de començar. Hi ha un bon ambient”, explicava el galerista. La peça d’Hortal està penjada a prop d’una Peter Halley, i reprodueix el diàleg entre els dos artistes que encara es pot veure a la seva galeria barcelonina. També exposa (AB) Solució: Sèrie Els murs van parlar, una fotografia d’ Anna Malagrida que documenta com al matí següent que s’acabessin les protestes del 15-M a Barcelona ja s’havien netejat les proclames pintades en edificis institucionals i administratius.

Senda exposa el vídeo d’ Isabel Rocamora Fe, que es va poder veure a l’últim Loop. “Hi ha molt poc vídeo i molta pintura i escultura. Aquesta edició potser és més conservadora”, va afirmar Patrícia de Muga, de la galeria Joan Prats, que projecta peces de Javier Peñafiel i Annika Kahrs. Els moviments de la protagonista de l’obra de Kahrs semblen molt serens però són una crítica a la mirada masculina, ja que parteixen de les fotografies del psiquiàtric parisenc de La Salpêtrière. També exposa obres de Perejaume, Antoni Muntadas i Joan Hernández Pijuan, i avança el nou projecte de la jove Alícia Kopf.

El vessant ‘canalla’ d’Esther Ferrer

La galeria Àngels Barcelona no tem anar a contracorrent. Aquesta no és la primera edició d’Arco que no presenta treballs recents dels seus artistes. “La qüestió de la novetat no és la principal. Un bon treball és atemporal”, diu el director de l’espai, Emilio Álvarez. Aquest és el cas de  Joan Fontcuberta i Pep Agut. El treball de fons que Álvarez i Gabriela Moragas, la codirectora de la galeria, fan amb els seus artistes, a vegades recuperant treballs del seu estudi, és una font de sorpreses. Enguany han tret a la llum el vessant més canalla d’ Esther Ferrer amb Historia de la religión: Ateísmo, Monoteísmo i Politeísmo, obra en què aquestes paraules estan escrites amb objectes kitsch. Així mateix, es poden escoltar els àudios dels relats amb què Mireia Sallarès culmina el seu projecte sobre les condicions polítiques de la dona a Mèxic, Las muertes chiquitas, en què 30 dones diferents li van explicar els seus orgasmes.

L’escultura d’ Eugenio Merino amb Franco dins una nevera de refrescos, titulada Always Franco, va aixecar polseguera a la galeria ADN a l’Arco de 2012. Enguany les dues peces de l’artista són més contingudes. La primera és una biblioteca amb la Constitució de 28 països de la Unió Europea. La peculiaritat és que els llibres són totxos. L’altra és una tanca titulada Frontera. “A l’estranger no hem tingut problemes amb les seves obres, només a Espanya”, recordava el director de la galeria, Miguel Ángel Sánchez, que també va lamentar la manca de suport del sector arran de la polèmica. A més, exposa el projecte amb què Núria Güell es vol convertir en apàtrida i peces d’ Ivan Argote i el sud-africà Kendell Geers.

El galerista Marc Domènech fa anys que treballa l’obra de Joaquim Torres García, n’ha portat a Arco i ha notat els efectes de  la retrospectiva que li va dedicar el MoMA la passada tardor. “L’interès va augmentar sobretot mentre es preparava l’exposició i Torres García es va convertir en una prioritat de debò per als col·leccionistes”. Al seu estand es poden veure peces de nombrosos artistes consagrats, com Lucio Fontana, Paul Klee i Man Ray. El galerista destaca dues pintures dels anys 20 d’André Masson i una vibrant pintura de Vieira da Silva i un dibuix magnífic d’Antoni Tàpies, Homes i cavalls.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT