BARCELONAJulieta Venegas hi va posar les cançons. Amadou & Mariam, el ritme. Gogol Bordello, la festa. I Iggy & The Stooges, l'electricitat i la sang. Aquest seria el resum superficial del que va passar divendres al parc del Fòrum en la primera jornada del Cruïlla BCN. Iggy Pop s'emporta el titular per diverses raons. La primera i més important és l'energia que encara avui, amb 65 anys, és capaç de generar dalt de l'escenari quan interpreta el repertori dels Stooges.
A les nou del vespre tocades, la Iguana va aparèixer a la carrera i amb el pit descobert mentre James Williamson deixava anar el riff de Raw power , la cançó que titula el disc del 1973 que més peces va subministrar al concert. Amb suïcida determinació i una honradesa brutal, Iggy Pop munta les actuacions al revés. Conscient que l'edat no perdona, concentra el millor en la primera part. I així ho va fer divendres, buidant-se sense trampes davant l'entusiasme d'unes 10.000 persones que van agrair la generositat d'un home que durant els primers 45 minuts va fer tot allò que la seva llegenda li exigeix: saltar, cridar, repetir fuck i fucking, i fins i tot sagnar. I cantar amb una veu encara potent.
Una iguana salvatge
Després de Raw power va enllaçar Search & destroy i Gimme danger . A la quarta cançó, Shake appeal , Iggy Pop va posar a prova el personal de seguretat convidant uns quants espectadors a pujar a l'escenari. La intensitat es va mantenir amb el blues elèctric I need somebody i 1970 , la primera cita en el disc Fun house , tot plegat amb la solidesa que aporta tenir Mike Watt com a baixista i la fúria de Williamson a la guitarra. Però Iggy Pop no en tenia prou. Va arribar l'hora d'I wanna be your dog , la diabòlica oda a la submissió en què Steve MacKay va canviar el saxo pel teclat, i la Iguana es va llançar al públic. La gent el va recollir, però no va poder evitar que es ferís el llavi i comencés a sagnar. Hi va haver un esglai momentani, fins que va tornar a l'escenari per rematar la cançó. A partir d'aquí, el ritme va baixar una mica. De fet, el concert es podia haver acabat, però va continuar una estona més, amb peces com Cock in my pocket, Kill city , No fun i Louie Louie , fins que el motor va dir prou i es va acomiadar amb Open up and bleed . Ovació més que merescuda.
Julieta Venegas també ho va donar tot, que en el seu cas vol dir grans cançons de pop. La mexicana va tocar la guitarra, l'acordió i el teclat, i va intuir que el públic no sentia la veu. Després de demanar al tècnic que solucionés el problema, va afrontar la segona part del concert amb joies de pop llatí com Lento , Me voy i Eres para mí , i una encertada versió en clau femenina de Sin documentos de Los Rodríguez. Va recordar que és una "època dura" per a Mèxic, a causa de la victòria electoral del PRI, per introduir El presente , i encara va regalar un bis: Andar conmigo .
Amadou & Mariam van conquerir el Fòrum amb una exuberant exhibició rítmica. La parella de Mali va repartir el joc entre els àlbums Folilla i Dimache a Bamako , amb el suport d'una profunda secció rítmica, un subtil toc electrònic i dues coristes ballarines espectaculars. La màquina va funcionar amb fluïdesa des de l'arrel africana de C'est pas facile pour les aigles fins a les aromes de son cubà de Chérie , i sempre amb la ferma voluntat de fer ballar. Magnífic i inoblidable concert.
La part més estrictament mestissa del Cruïlla la van protagonitzar els pirates etílics Gogol Bordello amb un directe tan boig com dispers, però molt festiu. La festa també va ser l'objectiu de La Pegatina, malgrat que el Fòrum començava a buidar-se: divendres el metro tanca a les 2. Els de Montcada van muntar la gresca habitual, amb més ganes i desordre que consistència.
