Ramon Fontserè: "Sense la provocació l'art no existiria"

Ramon Fontserè (Torelló, 1956), actor de raça, debuta en la direcció escènica amb Temps , una tragicomèdia escrita i interpretada per l'actor de Teatre de Guerrilla Quim Masferrer. Fontserè només havia dirigit un muntatge escolar a l'Institut del Teatre de Vic i amb la companyia La Gàbia, però des d'aquest setembre té a les seves mans la direcció d'Els Joglars, una companyia amb 51 anys d'història on va entrar fa quasi 30 anys. Temps s'estrena avui a la Sala La Planeta dins el festival Temporada Alta.

Com encara la nova etapa professional com a director d'Els Joglars?

Amb molta il·lusió i moltes ganes, però ho podré dir en realitat a partir de l'any que ve. Hem de començar el procés d'assaig i de construcció de l'espectacle. Farem El coloquio de los perros de Miguel de Cervantes. Va d'aquesta exageració que passa amb els animals: que ha canviat l'home i no l'animal, que és qui ha mantingut el sentit comú. Són uns gossos que per uns moments tenen el do de la parla i veuen totes les misèries de la condició humana. Semblen més persones amb sentit comú els gossos que els humans.

Ja ha dit que Els Joglars aixecaran el veto a Catalunya. ¿Es planteja una direcció continuista?

Esclar: tenim una ètica i una estètica. Per tant, no farem vodevils ni teatre de tresillo.

Com encara la crisi la companyia?

Com tots els grups. És una crisi de l'administració, que et fa dependre dels partits de futbol que fan per televisió. Els ajuntaments tarden a pagar, fins i tot els diners de taquilla. Són temps difícils, però el teatre sobreviurà a les pitjors situacions perquè és vocacional. És difícil trobar un gremi en què la gent estigui disposada a treballar sense cobrar.

Tot i dirigir Els Joglars, no deixarà l'escena, oi?

No, sóc carn de teatre. Dirigiré i actuaré. Vull actuar perquè m'agrada, és la meva vida i és on em trobo bé, tot i que m'il·lusiona dirigir. El Quim i jo som carn d'escenari.

Com ha sorgit aquest matrimoni Fontserè - Quim Masferrer?

Era una personalitat que m'atreia, castament parlant. Ell tenia la idea de Temps : què passaria si et quedessin 90 minuts de vida? És una tragicomèdia en què el personatge passa per diferents estats d'ànim: ràbia, humor, ironia, esperança... El rellotge ens recorda que som temps i el temps s'escola. És un espectacle catàrtic, perquè el que diu el personatge molta gent ho pensa. El Quim ho fa molt bé: fer que el plat balli 90 minuts és un esforç important.

Com a actor, s'identifica amb ell?

El Quim té una energia i vitalitat tremendes. Jo entro a poc a poc, amb cercles, als personatges, com si hi hagués un crim i comencés a investigar l'entorn. Ell és capaç de fer una improvisació i anar saltant de branca en branca i tornar al tronc principal quan vol. Això és habilitat!

Tenir només 90 minuts de vida dóna llibertat per dir el que et sembla.

És un dels avantatges, que pots ser tu mateix. El personatge del Quim diu a la gent: "Desfoguin-se en vida, diguin el que pensen!" Ell es desfoga amb una sèrie d'entitats, i queda descansat.

¿Si fóssim més conscients del pas del temps, no el perdríem tant?

Si perds el temps amb patxoca, no està malament. El pitjor és quan hi ha coses que ens fan ser més miserables i traiem la part dolenta.

Hi ha més dosi de crítica que mai?

Sí. La història de l'art és la història de la provocació. El senyor Velázquez al segle XVII pinta la Venus del mirall i en aquella època hi ha la Inquisició, que prohibeix l'exhibició carnal pública. Aquell home s'hi juga el físic! La Inquisició no eren unes termes amb jacuzzi! Stravinsky quan fa la Consagració de la primavera ha de fugir cames ajudeu-me. Sense la provocació l'art no existiria. Forma part del nostre joc teatral, sempre ha sigut així.