Ramoncín: “Si visquéssim en una república costaria menys reconèixer la nacionalitat catalana”

BarcelonaRamon Márquez, Ramoncín (Madrid, 1955), repassa quaranta anys de trajectòria a Quemando el tiempo, una capsa amb tres CDs i un DVD que inclou el documental Una vida en el filo i nous enregistraments acústics d’algunes de les seves cançons més conegudes. El 15 de maig actuarà a la sala Luz de Gas de Barcelona.

En el documental Una vida en el filo dius: “Som el que els altres creuen que som”. ¿Tu qui creus que ets avui dia?

No soc capaç de pensar més enllà de com soc jo com a persona. La resta no m’ho plantejo. Hi ha coses que he fet bé i altres malament. No soc una estrella del rock ni un escriptor d’argots, això són capacitats que un va adquirint al llarg de la vida, però ja només em miro com a persona. I com a persona, el percentatge del que m’agrada de mi és més gran que el del que no m’agrada, perquè la meva actitud com a pare, amic i company ha sigut generalment bona, possiblement pitjor com a company que com a pare i com a amic. Al final és això el que importa. Tant de rotllo i les coses importants són unes altres: trobar-te amb els amics i veure créixer els fills. Sense arribar a traumatitzar-me, la desaparició de la meva mare aquest Nadal m'ha provocat una sensació de cadires buides molt curiosa. Possiblement a alguna cançó o algun poema hi anirà a parar. I com que estic enredat en aquesta història de la capsa recopilatòria, que és un repàs al passat... Mira, fa quaranta anys estava fent la mili a la caserna del Bruc, a Barcelona, que jo en deia Disneyland. Fa quaranta anys anava vestit de militar.

Vas fer el servei militar abans de publicar el primer disc?

Era l'any 1977. Al desembre del 76 havia fet el primer concert com a Ramoncín & WC, i al gener del 77, estant a la caserna de Sant Climent Sescebes, van sortir les primeres ressenyes a la revista Disco Expres, que era la nostra Bíblia. Imagina't la impotència. Vaig estar tres mesos a Sant Climent, després vaig venir al Bruc i finalment em van enviar a Madrid perquè havia sigut pare, i als que teníem fills ens tornaven al lloc d'origen.

Ser pare tan jove va tenir alguna influència en la teva manera de fer cançons?

No ho sé, però en la meva manera de ser sí, sobretot en la manera de tractar les dones. El meu feminisme va ser immediat. En una societat completament masclista, els més joves vam intentar intel·lectualitzar el feminisme. Tenir una nena i viure amb dones va canviar molt la meva manera de pensar.

¿Quan vas canviar el vers de la cançó Putney Bridge, que en l’original deia “Si torna el pop és que alguna cosa va malament” i ara cantes “Si manen els de sempre és que alguna cosa va malament, fatal”?

Ho he anat canviant diverses vegades. Des de fa un temps dic això de si manen els de sempre.

Ja no culpes el pop?

En el seu moment hi havia un enfrontament entre el pop i el rock. I això que una cançó meva com Hormigón, mujeres y alcohol és pop-rock, molt elèctric, sí, però pop-rock. Nosaltres enteníem que els nens de papà feien pop i nosaltres fèiem rock. S’enfadaven molt perquè jo deia, i ho mantinc, que els rockers ens hem comprat les guitarres treballant, i als del pop els hi han regalat els pares. Nosaltres les havíem passat putes per comprar-nos una guitarra.

¿En algun moment et vas atribuir conscientment el paper d’enemic d’alguna cosa o d’algú?

Jo crec que he tingut un imant acollonant per ficar-me en embolics. Algú havia de dir les coses, i jo crec que hi ha hagut molta gent que les ha dit. Gent com Loquillo o Miguel Ríos han dit moltes coses. I potser no és només el que diuen sinó com ho diuen. A mi em deien que per què feia servir aquest to. Doncs perquè al meu barri parlen així. És com si a algú li molesta algú perquè té accent català. Vaig rodar una pel·lícula en català amb Ventura Pons, La rossa del bar (1986), i vam anar a presentar-la al Festival de Cinema Iberoamericà de Huelva. La projecció era en català amb subtítols en castellà, i se’n va anar la meitat de la sala. I jo em vaig discutir amb alguns. ¿Que si m’he buscat enemics? És que jo vaig sortir un Primer de Maig al carrer i un guàrdia civil em va fotre una hòstia que encara em fa mal. Als 17 anys vaig escriure Marica de terciopelo, una cançó que diu: “ Sois mil años más viejos que yo / tenéis que pudriros antes / y mientras lo estéis haciendo yo seguiré siendo mi marica de terciopelo ”. Allà ja hi havia establert un ells i un nosaltres, que és un discurs que existeix avui dia. És el mateix discurs de Podem, ells i nosaltres. I compte, que a mi també em semblen ells els de Maduro; vull dir que si fos a Veneçuela m’estaria barallant amb Maduro, perquè hi ha moltes maneres de ser d’esquerres.

¿Estableixes un paral·lelisme entre el que sentia la vostra generació respecte al PSOE del 1982 i el que sent la generació d’ara que vota Podem?

No vull decebre a ningú, però hi ha menys motius. Un noi que avui tingui 20 o 25 anys ha viscut sempre en democràcia. Li agradarà més o menys aquesta democràcia, però hi ha una gran diferència. Però sí que entenc que un noi de 20 anys voti Podem perquè considera que són els que més s’assemblen a ell, encara que no estigui d’acord amb les idees.

En el documental hi surt Felipe González, i tu parles de la teva amistat amb ell. ¿No t’ha decebut l’evolució del PSOE?

El PSOE ha comès molts errors. Hi va haver un temps en què havia d’haver-se tret del nom això d’Obrer. L’error més gran va ser deixar de definir-se com un partit d’esquerres. És el debat que tenen ara mateix. Pedro Sánchez diu “Jo soc d’esquerres”. Susana Díaz diu una altra cosa, o la diu amb la boca petita: “Som de centreesquerra”. Aquesta és la baralla que hi ha ara mateix. ¿Per què el Partit Popular és el que vota la gent de dretes, fins i tot la gent de molt extrema dreta que podria votar la Falange? Perquè s’hi senten representats. El conflicte del PSOE és que arriba un moment que fan polítiques econòmiques de dretes i tenen una actitud social de dretes i, per tant, és normal que el votant d’esquerres voti una gent nova que sorgeix dient que són l’esquerra i que representen l’esquerra.

Dins d’aquest esquema esquerra-dreta, com valores l’independentisme català?

És molt curiós, perquè la dreta i l’esquerra estan juntes. La pregunta és: ¿la dreta catalana vol la independència de Catalunya perquè Catalunya sigui una Andorra a gran escala? ¿I l’esquerra vol la independència perquè Catalunya sigui un paradís marxista-leninista? Però aquesta serà la segona part. Primer cal preguntar-ho a la gent. Si visquéssim en una república, costaria molt menys reconèixer la nacionalitat catalana o la basca. Jo seria feliç si Portugal, Andorra, Gibraltar i, per descomptat, Catalunya fóssim la república federal de la península Ibèrica. Ara, aquesta actitud totalment negativa de l’estat no condueix a res. I el Partit Popular ha sigut una màquina de fabricar independentistes i no ha fet més que emprenyar gent.

Als anys 80 vas tenir una activitat musical frenètica. Després, als 90, vas fer molta televisió i vas escriure llibres. Però els últims anys no han sigut de tanta activitat. D'on has tret els ingressos?

Bé, he anat tocant en directe i m’he sabut organitzar els diners. La millor manera de tancar una boca és buidar l'estómac. I això ho han intentant durant molt de temps. Feia el programa de més èxit de la història de La 2, el Lingo, el programa que ha fet que avui existeixin programes com Saber y ganar o Pasapalabra, i amb contracte i tot van dir: “Al carrer”. I tot perquè havia donat suport a Felipe González en les eleccions del 96. Ho han intentat tot, però s'han trobat que tinc una família molt sòlida i uns amics molt sòlids, i no m'he vist mai en la situació de fer coses per diners.

Als anys 80 estaves venent molts discos, però així i tot expliques que la teva relació amb les discogràfiques era molt dolenta, i que et posaven moltes pegues.

Vaig tenir més problemes al principi que després. Vaig tenir problemes amb el segon disc, Barriobajero. Quan vaig gravar els tres discos amb Hispavox no hi va haver cap problema. Al final sí, perquè quan vaig demanar quina campanya de promoció farien amb Ramoncinco em van dir que depenia de si signava la renovació del contracte, i jo els deia que renovaria si en feien la promoció.

¿Pot ser que la teva evolució estètica hagi anat del Lou Reed de Rock & roll animal a Bruce Springsteen, i al final, almenys en la revisió despullada de les cançons que inclous a la capsa, en el CD Rock & roll animalEn los huesos

Efectivament, qui més m'influeix en el primer disc i en les lletres és Lou Reed. Ni Dylan, ni Springsteen: Lou Reed. M'hauria agradat fer alguna cosa a l'estil de Manassas (la banda de Stephen Stills), però no teníem capacitat musical per fer-ho. En canvi, sí que podia fer Lou Reed. Podia escriure Heroin, i per això vaig escriure Marica de terciopelo. Vaig fer el que sabia. I després, no només Springsteen. Hi ha una barreja més gran: John Mellencamp, el primer Bryan Adams, un Dylan que en aquella època va fer quatre o cinc discos meravellosos. Sempre m'ha fascinat la música americana. Portar dues guitarres a la banda era més per l'Allman Brothers Band que per cap altra cosa. I ara, en el CD En los huesos, hi ha una versió de Tormenta en la carretera en què la guitarra que sona és el Johnny Cash de San Quentin. Aquesta cançó la vaig fer fa més de trenta anys i té el mateix sentit ara que abans. Està parlant de la indústria, de les ràdios, de vendre's o no vendre's. La pregunta és cap on anirà el següent disc. Jo amb qui m'he d'enfrontar a les ràdios és amb xavals de 20 i de 30 anys que són els que estan fent rock, i rock molt potent.

¿Creus que pots connectar amb gent de 20 anys? En un barri equivalent al barri on vas criar-te segurament els joves escolten trap o trapreggaetón

Esperem que no. Jo crec que encara hi ha mecànics, cambrers, taxistes i fresadors a qui els agrada molt el rock. Sí que hi ha molts xavals que troben en el hip-hop la seva raó de ser perquè les lletres són molt pròximes a ells, i potser ells estan fent el que vam fer nosaltres en una altra època, però el rock té una essència indestructible. Però tinc clar que no seran 20.000 joves els que em donaran un Disc d'Or.

Més que les vendes de discos, no caldria mirar el perfil de qui t'escolta a Spotify i YouTube?

Sí, esclar. Totes aquestes plataformes han sortit una mica per salvar el sistema, perquè això se n’anava en orris.

¿Plataformes com Spotify o YouTube de sobte fan que parlar de la pirateria musical soni a debat antic?

És que ja no hi ha debat. Ara mateix en la llista del més piratejat el primer que hi surt és el cinema, i després les sèries. Ja veuràs quan el futbol sigui el primer de la llista. Llavors sí que en passarà una de grossa.

Arran de la teva vinculació amb la SGAE i amb la defensa del cànon per còpia privada, et van rebre a pedregades al festival Viña Rock del 2006 i vas haver de cancel·lar el concert. Si et truquen, hi tornaries?

Sí, cap problema, sempre que les condicions siguin les lògiques i normals. Segurament hi haurà algun xaval que hi era fa deu anys, amb 16 anys, i que ara amb 26 diria: “Com vaig ser tan estúpid d'anar-hi i cometre una acció gairebé criminal contra aquests treballadors”. Perquè som treballadors. Ara n'hi ha que em diuen que jo tenia raó. M'ho diuen ara, no fa deu anys. Em podia haver estalviat tot el mal rotllo d'aquests anys. Si hagués sabut que no tindria ningú darrere acompanyant-me, m'hauria quedat a la trinxera com la majoria. Alguns sí que van ser decents, però la majoria van ser uns indecents.

¿Fins a quin punt es va equivocar la SGAE amb el sistema de repartiment dels drets d'autor?

En el repartiment ni estava ni està equivocada. La SGAE recapta i ha de repartir, quedant-se una part per a les despeses d'administració, com passa a França. El que li va passar a la SGAE és el mateix que el que li hauria passat als venedors de cinturons de seguretat si haguessin hagut de fer ells la campanya. Qui va fer la campanya dels cinturons de seguretat? L'Estat. Què et deia si no et posaves el cinturó? Que et multaria, i et multava. T'imagines què hauria passat si haguessin sigut els venedors de cinturons de seguretat els que et diguessin que te'ls posessis? Això és el que ens va passar a nosaltres. La SGAE hauria d'haver dit que d'això de la pirateria se n'encarreguessin la indústria i l'Estat, perquè nosaltres el que volem són drets. Calia defensar els drets dels companys. Mira el que diu el Miguel Ríos al documental: “Vam ser uns merdes”. I vam deixar que un rebés els cops mentre els que es quedaven callats seguien cobrant. Vaig coincidir a l'AVE amb un músic molt autèntic que...

Parles sovint de la trobada a l'AVE amb aquest músic, però per què no dius mai el seu nom?

És una informació privilegiada. El paio, per quedar bé i perquè fa autèntic, em deia que no estava a favor de la remuneració compensatòria de còpia privada, anomenada cànon o delme perquè soni pitjor, però era el que cobrava més. Coi, surt i digues que com que no hi estàs d'acord donaràs els 35.000 euros que has cobrat de drets d'autor aquest trimestre a l'Associació de Víctimes del Terrorisme o a investigar una malaltia o als orfes dels autors, o reparteix els diners entre grups perquè puguin gravar un disc. Però, el molt fill de puta... I no era l'únic.

Quina cançó teva et defineix millor?

Miedo a soñar.

¿I una cançó de la qual et penedeixis?

Chuli avui no té sentit. Perquè no era una bona persona. Vaig aconseguir que la gent pensés que el Chuli era un heroi de barri, i era un cabró que robava al nostre barri, que robava els cotxes dels nostres pares, i fins i tot es cagava dins dels cotxes. Però en aquell moment no podia ser que un home li fotés quatre trets a aquell xaval i el deixés morint-se al carrer. Aquest home, per cert, va sortir dos anys després i li va fotre sis trets a la dona. El mateix home, que mai vam saber si era policia, devia tenir llicència d'armes pel que fos. Vivia al barri, i sempre ens va semblar molt estrany. He pensat que potser va disparar perquè era un fatxa que estava fins als nassos que li robessin el cotxe, però a mi el que em va fotre és que se n'anés a dormir. Va disparar-li a les dues de la matinada i a les set del matí, quan el van trobar, encara respirava. La putada va ser que se n'anés a dormir en comptes de trucar i dir: “Escolti, acabo de disparar a un fill de puta”. Això és el que a mi em va rebentar.