'El rey león', una adaptació hiperrealista i freda

Crítica del 'remake' del clàssic de Disney, actualitzat als paràmetres digitals sense gaire emoció

Somien els lleons digitals amb antílops elèctrics?, ens preguntem després de veure la nova versió d’'El rey león'. Aquest interrogant, reformulació del títol de Philip K. Dick, resumeix els problemes d’expressivitat i emoció del nou triple salt mortal en matèria d’animació de Disney, dirigit per un Jon Favreau que ja va firmar la notable adaptació d’'El llibre de la selva' (2016). A diferència d’aquell film –i com ja vam veure no fa gaire a l’'Aladdin' de Guy Ritchie–, 'El rey león' és exageradament fidel a la història de l'original del 1994. Fins i tot podríem parlar d’una reelaboració pla a pla si no fos perquè el pròleg i algunes seqüències s’han allargat per estirar la durada fins a les dues hores, mitja hora més que la versió animada a mà. Més llarga o més curta, 'El rey león' de Favreau mostra un altre cop les contradiccions d’aquests 'remakes' anomenats 'live-action', en què tot canvia per no acabar de canviar res, i on la innovació tecnològica en la forma no aconsegueix vehicular amb èxit les virtuts de les pel·lícules originals. Així, els números musicals estan desaprofitats (tant 'Yo voy a ser el rey león' com 'Hakuna matata') i els personatges subjugats per la fredor d’aquest hiperrealisme de caràcter documental. De tant en tant, el film deixa entreveure una mica d’imaginació a l’hora de dibuixar amb codi binari –la baralla final entre el Simba i l'Scar o els grans secundaris que són Timon i Pumbaa, per exemple– i demostra que rere l’exercici de nostàlgia també hi ha ambició.

Més continguts de