Arts escèniques

Les rialles estan garantides

Crítica de 'Cobertura', que es pot veure actualment al Teatre Romea

Quan Clara Segura i Bruno Oro s’ajunten al damunt de l’escenari, ja sabem que riurem. D’aquí que hagin estrenat Cobertura al Teatre Romea amb les entrades exhaurides i obrint una funció els dimarts que no estava prevista. Són una parella artística compenetrada i d’una enorme generositat que ofereixen un recital de fregolisme en un xou multilingüe on incorporen una vintena, o més, de personatges. Bruno Oro és un clown de manual, encara que no porti el nas vermell, i li agrada l'exageració, mentre que Clara Segura és una mena de contraaugust més pausat... sempre que no es deixi anar.

A Cobertura, Bruno Oro i Alejo Levis, que firmen el text, s’han empescat una història que en el plantejament recorda l’anècdota argumental de Dolor y gloria, de Pedro Almodóvar. La història d’un director de cinema argentí guanyador d’un Oscar i ara en decadència, Guillermo Peñalvar, i de la seva relació amb la protagonista de la pel·lícula, Roxana, convertida durant anys en la seva parella sentimental. La productora Nexflin [sic] li ret homenatge en la inauguració d’un cinema recuperat amb una còpia remasteritzada d’aquell gran triomf, Quiero nadar en tus ojos... però els problemes tècnics n'impedeixen la projecció i assistim a una sèrie de flash-backs de la relació entre el director i l’estrella. Vaja, som al davant d’un embolica que fa fort o un poti-poti, que és com li diuen els pallassos a l’escudella barrejada, amb una successió d’esquetxos que miren amb ironia el món d’avui hiperconnectat, la ridiculesa dels influencers, els excessos lingüístics del feminisme o retraten el vell casticisme dels taxis.

El xou té moments hilarants com la sessió de gimnàstica –rescatada del programa de televisió Vinagre del 2008–, on Segura et porta fins a l’èxtasi de la rialla, o la cubanera irrupció de dos venedors de quinoa i altres entreteniments. De ben segur que si haguessin confiat en un dramaturgista i en una mirada exterior aliena a l’actriu, que firma la direcció, les transicions i els acabats d’algunes de les escenes tindrien una resolució més bona i el conjunt tindria més bon ritme. Ara, com els deia, riuran de valent veient-la: això està garantit.