LITERATURA

Richard Sennett: “El capitalisme global construeix la mateixa ciutat arreu”

El sociòleg inaugura Kosmopolis parlant del present i el futur de les ciutats

El festival Kosmopolis va arrencar amb una conversa centrada en ciutats, urbanisme i desigualtats que en molts moments va lluir la mateixa densitat sinuosa dels llibres del seu protagonista, el sociòleg nord-americà Richard Sennett. “Hi ha dues maneres d’entendre la conversa -va començar, després d’una introducció brillant per part de l’arquitecte Carles Muro, amb qui han compartit aula (tots dos com a docents) a la Universitat de Nova York-. La primera manera és la de Jürgen Habermas, que considera que com més parles, més coses en comú trobes amb l’altre: el llenguatge et permet comunicar-te amb claredat. Jo crec en un altre tipus de conversa, que és aquella en què no t’acabes d’entendre amb l’altre. El seu leitmotiv és la complexitat”.

Richard Sennett: "La partida s’ha acabat i hem d’inventar una cosa nova"

Sennett va saltar ràpidament al tema de la nit, les Narratives de l’‘homo faber’, projecte que ha tingut ocupat durant l’última dècada el sociòleg nascut a Chicago el 1943 -“actualment expatriat, des que va guanyar Trump”, va dir-. “La impossibilitat d’entendre’ns de debò entre nosaltres i alhora estar connectats queda molt clara en un entorn urbà com és el de les ciutats”, va continuar l’autor. El tercer llibre que completa aquesta trilogia, Construir i habitar, acaba d’arribar a les llibreries, en català a Arcàdia -en una traducció d’Anna Llisterri que s’intueix excel·lent-, i en castellà a Anagrama, igual que els dos volums que l’han precedit, El artesano (2009) i Juntos (2012). “El cor d’aquest projecte és estudiar la gent com a constructors, com a creadors. En el cas de l’artesania, m’interessava la conversa amb materials humils com el fang -va explicar Sennett-. A Juntos em vaig fixar en la cooperació com a eina per tirar endavant projectes de tota mena. En aquest cas, el diàleg es dona en entorns construïts. Les ciutats on vivim no les hem creat nosaltres mateixos, però són la nostra residència i el nostre espai relacional”.

La centralitat de l’estranger

Una de les figures centrals del nou assaig, tal com va remarcar Muro, és la de l’estranger ( foreigner ). “L’autèntic desafiament d’una ciutat és la relació amb l’altre -va dir Sennett-. Un dels aspectes de la filosofia d’Emmanuel Lévinas que m’interessa molt és la constatació que el veí no pertany a la mateixa comunitat. És precisament perquè no l’entens que comences a connectar-hi”. Una experiència semblant passa amb els migrants, que quan poden superar el gueto -“la política d’habitatge més universal a tot el món”, va puntualitzar- comencen a crear noves realitats, encara que no impliquin una comunicació fluida i verbal amb els ciutadans. Al llibre, l’autor mateix explica com s’ha integrat recentment a la berlinesa Kantstrasse durant el llarg procés de recuperació d’un ictus. “Un símptoma de bon urbanisme és el que permet que la gent visqui vides diferents però físicament pròximes -va dir-. El teixit d’una ciutat és com un cos humà”.

Vila-Matas i Tavares elogien la complexitat literària amb sentit de l’humor al Kosmopolis

A l’hora d’abordar el present, les apreciacions de Sennett van virar cap al pessimisme. “El capitalisme global construeix la mateixa ciutat arreu -va dir-. Te n’adones quan ets en un avió a punt d’aterrar: hi ha un moment que no saps si ets als Estats Units o a la Xina. Hi ha una homogeneïtzació evident”. Per al sociòleg, que es va mostrar molt crític amb Amazon i Google, “les noves tecnologies són una altra forma d’estandardització, de monopoli global: si hi hagués alguna manera de carregar-se les grans corporacions que ho controlen tot firmaria ara mateix”. “¿I com pot treballar una ciutat localment per millorar la desigualtat?”, va demanar Carles Muro. “Hi ha maneres d’alentir les desigualtats que el turisme o la gentrificació comporten -va contestar Sennett-. Ara bé, el que no podem fer és fer que ni l’arquitectura ni l’urbanisme arreglin els problemes del capitalisme. Actualment, un 1% de la població concentra pràcticament tota la riquesa del món. El que a mi em preocupa no és que aquesta minoria tingui menys ingressos, sinó que les condicions de les classes baixes i mitjanes millorin. I això no sembla que hagi de canviar, a curt termini”.

Més continguts de