El risc i la versatilitat de Martínez Lapeña i Torres
Els arquitectes guanyen el Premio Nacional pel seu llenguatge “fresc” i el seu “compromís cívic”
BarcelonaTant José Antonio Martínez Lapeña (Tarragona, 1941) com Elías Torres (Eivissa, 1944), els flamants guanyadors del Premio Nacional d’arquitectura 2016, són poc amics de les entrevistes. Potser per no haver-la d’explicar una vegada i una altra van deixar per escrit com veuen la seva manera de treballar en la monografia que els va dedicar l’editorial Lampreave el 2014: “La idea de l’ alter ego defineix la nostra manera de treballar. Aportem dos tons diferents però complementaris a la nostra arquitectura impregnant-la de visions diferents que a vegades canvien de bàndol. La nostra manera de treballar inclou salts, tombarelles, vols de kamikaze, nervis, esclats de riure, inquietud i, a vegades, irreverència, despreocupació, imprudència i, finalment, fugides cap al que és desconegut contrarestades amb prudència, correcció, naturalitat, protecció, estabilitat, pau i seguretat”. Els membres del jurat del Premio Nacional, concedit pel ministeri de Foment i dotat amb 60.000 euros, són més continguts i afirmen que els han guardonat per la seva obra “extensa”, el seu llenguatge “fresc” i el seu “compromís cívic amb una actitud respectuosa davant el paisatge i la ciutat històrica, i constitueixen un exemple d’innovació històrica i de recerca constant”.
La carrera conjunta de Martínez Lapeña i Torres, coneguts al sector com Jamlet, per l’acrònim dels seus noms, es remunta al 1968 i estan considerats com dos dels degans de l’arquitectura espanyola contemporània. “Han abordat projectes de tot tipus, des de la perifèria més problemàtica fins als encàrrecs internacionals, en els quals van ser pioners”, diu també l’acta del jurat sobre la seva versatilitat. Entre les seves obres més destacades hi ha un reguitzell de cases unifamiliars a Eivissa i Formentera, la restauració de les muralles de Mallorca -desenvolupada al llarg de més de trenta anys-, l’hospital de Móra d’Ebre, els Jardins de la Vil·la Cecília, l’esplanada del Fòrum i la gran pèrgola fotovoltaica que va ser guardonada a la Biennal de Venècia, l’Hotel Hiberius de Saragossa i l’ampliació del museu de Kumamoto, al Japó. El risc i la inventiva l’apliquen tant a les obres noves com a les intervencions en contextos històrics, quan tenen marge: a Toledo la polèmica es va esfumar quan van estar finalitzades les seves escales mecàniques d’accés al casc històric, que eren com un tall de llum camuflat en un turó. I una altra escala, blanca, escultòrica i que evoca el recorregut de l’original perduda ha portat de ple la Casa Vicens al segle XXI. També han deixat el segell sensorial i lúdic en petits projectes com muntatges d’exposicions, escenografies, una instal·lació sobre la llum zenital feta amb caixes de cartró i objectes domèstics i la recreació del tornaveu perdut de Gaudí a la Seu de Mallorca, malauradament desapareguda.
El Premio Nacional d’arquitectura distingeix arquitectes en lloc d’edificis des del 2001. A Catalunya, abans de Martínez Lapeña i Torres el van rebre Oriol Bohigas, Carlos Ferrater i Lluís Clotet.
