Roni Horn a la Fundació Miró: secrets tan clars com l’aigua
BarcelonaLes obres que formen l’exposició de l’artista nord-americana Roni Horn a la Fundació Joan Miró, organitzada arran de la concessió a l’artista del quart premi Joan Miró, tenen una aparença neta i diàfana, però les inquietuds que Horn hi ha abocat i el repte que proposa al públic fan que sembli que han d’esclatar d’un moment a l’altre. Segons Rosa Maria Malet, la directora de la Fundació, el treball de Horn “evoca el silenci, provoca inquietud i suggereix el canvi i la inestabilitat”.
La mostra porta per títol Dormia tot com si l’univers fos un error -una cita extreta d’ El llibre del desassossec de Fernando Pessoa- i inclou una vintena de dibuixos, escultures, instal·lacions i vídeos realitzats entre els primer anys 90 i l’any passat. “No és una exposició retrospectiva, sinó una representació equilibrada de la natura del que faig”, va dir Horn, a qui no li agrada explicar les seves obres ni que les fotografiïn. De fet, a les sales no hi ha cartellsi la informació bàsica sobre cadascuna de les peces és en un llibret. És imprescindible que els visitants entrin en els seus jocs i s’endinsin en terrenys desconeguts.
La trajectòria de Roni Horn viu d’un contrast força significatiu: nascuda a Nova York el 1955, el 1975 va viatjar a Islàndia per primera vegada i, des d’aleshores, el paisatge d’aquest país ha exercit una influència cabdal en les seves obres. Amb tot, no només ha explorat el paisatge islandès: el Tàmesi, el riu on es produeixen més suïcidis del món, és el protagonista d’una sèrie de fotografies acompanyades de text.
L’ambigüitat sobre el que és líquid i el que és sòlid torna estar present en l’obra més recent de la mostra, només exposada abans a la galeria Hauser & Wirth de Nova York: un conjunt de peces de vidre fos solidificat titulades amb una llarga cita d’Emily Dickinson, una de les autores fetitxe de l’artista, juntament amb Clarice Lispector i Hélène Cixous.
El conjunt de peces exposades es pot entendre gairebé com a rituals amb què l’artista va destil·lant la seva intimitat i la seva visió de la realitat. “Quan veus el teu reflex en l’aigua, reconeixes l’aigua que hi ha en tu?”, es pregunta Horn en una performance enregistrada en vídeo. “El meu nom no és ni d’home ni de dona. Crec que la meva identitat es va formar al voltant del fet de no tenir una identitat forta de gènere”, va plantejar l’artista.
