ENTREVISTA
Cultura 07/08/2018

“L’1-O és l’única vegada que he perdut els papers”

El fotoperiodista Samuel Aranda no en té ni quaranta i porta mitja vida viatjant pels llocs més conflictius del planeta. La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs li dedica una retrospectiva a La Bòbila de Palafrugell

6 min
SAMUEL ARANDA: “L’1-O és l’única vegada que he perdut els papers”

PALAFRUGELL / BARCELONADes de la primera fotografia professional de Samuel Aranda, d’una explosió de gas a la seva Santa Coloma de Gramenet natal, han passat vint anys. No en té ni quaranta i porta mitja vida viatjant pels llocs més conflictius del planeta per obrir-nos els ulls a realitats indignants, commovedores, tràgiques i miserables. De molts d’aquests indrets inhòspits Aranda se n’ha endut amics. Premiat amb el World Press Photo 2012, és habitual de capçaleres internacionals de prestigi com el New York Times, per qui ha cobert les revolucions àrabs, la crisi dels refugiats, l’epidèmia d’Ebola i els desnonaments a Espanya. La Biennal de Fotografia Xavier Miserachs li dedica una exposició a La Bòbila de Palafrugell que ell es nega a considerar una retrospectiva: “Quina por. Això l’hi fan a la gent que ha mort o està a punt de morir”, diu. Per això l’ha titulat Ecosistema (19+1). Fotografia en els límits. Són 100 fotografies triades entre tot el seu arxiu que es presenten sense localització ni data, però sota tres epígrafs: llar, memòria i límits. Aranda juga amb juxtaposicions curioses perquè l’espectador en tregui les seves conclusions.

¿Entre quins dos reportatges muntes aquesta exposició?

Des de l’octubre de l’any passat he estat fotografiant manters a Barcelona per al New York Times. Des dels que estan fent una marca de roba fins als que acaben d’arribar i viuen en fàbriques abandonades. Vam trobar un personatge amb una història molt potent, vam decidir fer un diari i seguir-lo, i després de tots aquests mesos ell no s’hi ha sentit còmode, se li ha mort el germà, ha tingut un desequilibri emocional i em va demanar que esborrés les fotos, i ho vaig fer. Mai m’havia passat que caigués un tema després de tants mesos de feina. Ara haurem de decidir què fem. El següent projecte serà amb la fundació de Rània de Jordània, i seguiré refugiats que tornen a Alep i reobren una impremta on s’imprimirà la Declaració Universal dels Drets Humans, que fa 80 anys.

Una retrospectiva de 20 anys de carrera vol dir dues coses. La primera, que vas ser molt precoç.

Sí. Vaig començar amb 18 o 19 anys. Jo treballava a Gas Natural llegint comptadors i demanava anar als barris més difícils, Can Tunis i la Mina, i feia fotos del que em trobava.

¿La fotografia d’una casa amb un xai a dins és d’aquella època?

Sí, la vaig fer anant a entrenar a futbol al Bon Pastor. Portava la càmera, entrava a les barraques i feia fotos. Està feta sense pensar, com hauria de ser. Ara no sé si podria. He de desaprendre. I tornar a portar la càmera a sobre, que feia quatre o cinc anys que no la portava. Ara m’hi obligo. Mai havia fotografiat la meva intimitat.

La segona constatació és que estàs a mig camí. Què pesa més, el que has viscut o el que viuràs?

Depèn del dia. A vegades m’angoixa arribar als 40 anys i estar en aquesta voràgine, i a vegades mires enrere i pesa molt. No hi ha una imatge que no em deixi dormir. Més que el que jo he viscut, pateixo per la gent que he conegut. Tinc un amic al Iemen, el fotògraf Mohamed al-Sayaghi, que em va salvar la vida quan em volien segrestar, i quan em va trucar fa tres o quatre mesos perquè havia tingut el tercer fill, de fons sentia com queien les bombes.

T’has preguntat mai “Què hi faig aquí”?

Moltes vegades i cada cop més. Però fotografio coses que m’interessen molt personalment. De moment val la pena el que sacrifico pel que aporto de positiu.

Deu ser un equilibri difícil: si t’impliques molt en el que fas, et destrossa. Si te’n distancies, et tornes un cínic.

No pots. Si et protegeixes del que vius, deixes la professió, és una derrota anunciada. És tot tan intens que no t’ho pots prendre com una feina normal. Implicar-t’hi no vol dir anar a tirar pedres amb ells, però sí que la gent que fotografio acaben sent amics. És una forma de vida. Vas als límits i tornes, hi vas i tornes, i al final destrueixes la barrera entre on vius tu, la teva zona de confort, i on treballes.

A l’exposició no hi poses peus de foto.

Perquè la gent no sàpiga d’on són les imatges, perquè quan veus fotografies d’un país llunyà és més fàcil que no t’hi impliquis. No vull deixar que la gent canviï de canal quan veu desgràcies. I hi ha un concepte que m’obsessiona ara, que és no explicar històries sinó insinuar-les, que vegin que hi ha dolor o alegria, però que la gent faci la seva reflexió.

Els mitjans accepten aquesta mirada?

Jugar com a l’exposició, no. També per això volia fer-la i per això estic buscant noves formes de treballar, amb fundacions i beques. El New York Times canvia cada tres setmanes: un dia contracten 20 persones per fer vídeo i al cap d’un mes els acomiaden, un dia et truquen i et fan corresponsal de l’Àfrica i al cap d’una setmana t’envien a l’Àrtic; és la fórmula del seu èxit. Ara hi ha la secció Dispatches, en què s’expliquen històries només amb narrativa visual. Jo ho he aprofitat per tornar a Libèria i veure com viuen ara els treballadors que havien enterrat els morts de l’Ebola.

¿Tornes als llocs on has anat després de la tensió informativa?

Sí, a quasi tots hi he tornat, excepte a l’Iraq. En alguns m’hi he quedat a viure, com al Iemen i a Tunis. Fins i tot quan començo un projecte personal, acaba sent un encàrrec, com el reportatge recorrent el Nil cinc anys després de la caiguda de Mubàrak, retrobant amics i fotografiant llocs on havia estat per la revolució.

A les fotos de l’exposició hi ha moltes armes. ¿Els vas perdent la por?

No. Els hi tinc més por que mai. Ahir vaig anar a fer snorkel amb un amic, amb un arpó, i no el podia ni tocar. Quan va haver-hi l’1 d’octubre vaig estar dues setmanes sense dormir, perquè l’helicòpter em recordava moltes coses. Després de l’helicòpter venen els bombardejos. Tinc el cos sempre en tensió. Per Sant Joan no puc estar-me a la ciutat.

Després de viure tants conflictes, ¿tens la sensació d’història sense fi?

A la universitat els faig un exercici: agafem un mapa amb les zones del món on hi ha minerals pintades de verd i un mapa amb els conflictes del món pintats de vermell. Si els superposes, les taques se solapen. He vist coses molt heavies. L’any passat, al Congo. Troben coltan en una zona. Arribo en avioneta i veig un munt de blancs amb caixes d’armes d’una empresa canadenca: estan armant la tribu rival dels que tenen el control de la terra per després poder treure el mineral més barat. Tot és molt senzill. Si a Tunísia ha sortit bé la transició és perquè no tenen cap tipus de riquesa. Si hi hagués petroli, gas o diamants t’asseguro que estarien en guerra. És frustrant.

“L’1-O és l’única vegada que he perdut els papers”

Aquí et manifestes sobre l’1-O.

No em posiciono per cap partit, però no voler veure què va passar és tapar-se els ulls. És l’única vegada que he perdut els papers. Mentre feia fotos al noi que li van treure l’ull, el vaig reconèixer, perquè és el bateria del grup d’un amic meu. Després es va dir: “Això no ha passat”. I em va recordar el que he vist en països com Turquia o Egipte. No vull viure en un país on tens por d’expressar-te. El dia que muntava l’exposició a Palafrugell hi van detenir un noi que havia protestat contra el jutge Llarena.

Quines de les fotos que has fet han marcat la teva carrera?

La foto guanyadora del World Press Photo quan es va publicar no va tenir cap impacte. En canvi, hi ha imatges que han canviat coses: amb la portada de l’Ebola vam aconseguir que portessin medicaments a l’hospital, i amb el reportatge de la crisi a Espanya vam aconseguir que els bancs apliquessin la dació en pagament a les persones que van aparèixer al reportatge quan no la donaven a ningú. Això és reconfortant.

Quines són les fotos de la teva vida?

El primer viatge a Palestina: era la primera vegada que agafava un avió, amb 19 anys, i volia entendre per què un amic jueu israelià i un amic palestí s’odiaven tant. Veure per primer cop la brutalitat humana va ser molt heavy. L’Iraq em va marcar molt, perquè anava amb un grup de paracaigudistes nord-americans que feien barbaritats. Allà vaig veure la crueltat. Em deixaven fer fotos de tot excepte dels soldats plorant. La caiguda de Mubàrak va ser molt emocionant, perquè tinc molts amics egipcis i hi vaig un parell de cops a l’any.

La mostra dedica un espai a la llar. ¿És important tenir un lloc on tornar?

Vaig marxar molt jove de casa. Sempre ha sigut una necessitat construir una llar. Per primera vegada en tinc a Crespià. He passat anys que no sabia quant de temps em quedaria als llocs. Sembla místic, interessant o bonic, però crec que tots necessitem tenir unes arrels.

Què et diu la teva mare abans de marxar de viatge?

No li explico gaire res, últimament. Ella està molt orgullosa del que faig i jo intento no preocupar-la. Trec ferro a la situació i després que vegi les fotos.

stats