Cinema

Lliçons magistrals de Garrel i Reichardt a la Berlinale

El festival toca sostre amb el desamor de 'Le sel des larmes' i el 'western' humanista 'First cow'

De Philippe Garrel, segurament el millor hereu de la Nouvelle Vague i un dels pocs genis en actiu del cinema europeu, es podria dir que sempre fa la mateixa pel·lícula, però també –sent una mica generosos– que cada vegada la fa una mica millor. El director ha presentat aquest dissabte a la competició oficial de la Berlinale Le sel des larmes, que prolonga el cicle sobre la gelosia i la infidelitat dels seus tres films anteriors. No hi ha, per tant, novetats en el front garrelià, però sí més lleugeresa en les formes, potser per la presència en el guió de Jean-Claude Carrière, que ja era un dels firmants del llibret d' Amante por un día, l'anterior pel·lícula del director.

Filmada en un blanc i negre esplendorós, Le sel des larmes segueix els periples amorosos del Luc (Logann Antuofermo), el fill d'un fuster que arriba a París per estudiar ebenisteria i que va teixint una xarxa d'embolics sentimentals i ruptures amb el desig com a única brúixola vital, saltant alegrement del flirteig pudorós amb Oulaya Amamra a la bellesa lluminosa de Louise Chevillotte i el magnetisme fatal de Souheila Yacoub. No hi falta res del llibre d'estil garrelià: els rampells de desig, el desamor, l'egoisme, els balls incandescents –aquí al ritme del Fleur de ma ville de Téléphone–, les ressonàncies biogràfiques –aquí més apagades– i el cos femení com a paisatge fílmic de la passió i la tragèdia. I dues paradoxes finals: que Le sel des larmes sigui el debut de Garrel en la competició de Berlín –havia passat quatre cops per Forum– i que en algun moment recordi l'últim treball com a director del seu fill Louis, Un hombre fiel.

Dos homes i una vaca

La directora nord-americana Kelly Reichardt es va donar a conèixer pel circuit de festivals el 2006 amb Old joy, un poema minimalista en què dos vells amics passen un cap de setmana fent càmping als boscos d'Oregon, constatant què els uneix i què els separa. A First cow, la segona joia d'aquesta brillant jornada de competició, l'amistat masculina torna a ser el focus d'una història que se situa en el mateix escenari però dos segles abans, quan la Febre de l'Or i la demanda de pell de castor –el complement de moda a París– omplen la zona de buscadors de fortunes i aprofitats.

El Cookie no és ni una cosa ni l'altra, només un supervivent amb l'ànima tendra que es fa amic d'un fugitiu xinès que necessita ajuda. Entre els dos neix un afecte sincer que sembla fora de lloc en una terra tan dura, una comunió silenciosa que Reichardt desplega en gestos quotidians com escombrar la cabana. Un bon dia els dos amics s'empesquen un negoci: munyir d'amagat la vaca d'un capitost, la primera que arriba a la zona, i preparar uns pastissets que els caçadors de la zona fan cua –literalment– per comprar. En altres mans First cow podria haver sigut una història més sobre la picaresca dels pioners, però la sensibilitat de Reichardt porta el film a cotes molt importants de lirisme, emoció i malenconia, reinventant de passada el tipus de masculinitat que associem al western. El resultat és una lliçó magistral de cinema humanista sobre l'amistat i la supervivència, la millor pel·lícula de la directora i una candidata molt ferma a l'Os d'Or.

'Las niñas': descobrir el món adult a la Saragossa del 1992

'El prófugo' enamora

La gran qualitat d'aquesta edició la confirma el primer descobriment del festival, El prófugo, de l'argentina Natalia Meta, adaptació lliure de la novel·la El mal menor, de C.E. Feiling, que pot recordar tant El fantasma de l'òpera, de Brian De Palma, com el Peter Strickland de Berberian Sound Studio, paraules majors que no eclipsen la veu desbordant d'una directora amb les idees clares que precisament parla en el seu film de la pèrdua de veu d'una cantant lírica que acaba de viure una experiència traumàtica durant unes vacances. Amb una immensa Érica Rivas de protagonista i Cecilia Roth com a secundària –i no és cap homenatge a Arrebato, assegura Meta, que sí reconeix la influència de Mullholland drive i Enemy–, El prófugo explora la boirosa frontera entre l'amor i la bogeria entrant en el cap de la protagonista i fent que la seva identitat fracturada porti la batuta d'aquesta simfonia de terror que desemboca en una escena final d'un romanticisme apoteòsic.