‘So long’, Leonard Cohen

BarcelonaHavia descobert l’acord secret del rei David i el poder de seducció de la paraula. Tenia la capacitat d’anunciar els presagis més funestos amb elegància. Buscava la bellesa potser perquè considerava que era l’acte més subversiu en un món incomprensible que l’havia abocat primer a l’àcid recreatiu i després a la farmàcia ansiolítica. S’entestava a trobar raons per creure en un Déu que mai repartia bones cartes, tot i que a ell no li va anar malament, si més no fins que la mànager li va buidar el compte bancari l’any 2004. Se sentia còmode entre els que havien conegut la derrota i alhora intentava il·luminar la tristesa, a vegades amb la dignitat dels vençuts que han de seguir vivint, a vegades amb el cinisme dels que es miren el món des de la torre d’ivori.

Tot això era Leonard Cohen, una de les personalitats artístiques més rellevants dels últims cinquanta anys, i un dels més admirats per companys de professió de tota mena i condició que ahir van reaccionar amb tristesa en saber que havia mort dilluns a Los Angeles als 82 anys, tot i que la família no ho va fer públic fins dijous a la nit. “Hem perdut un dels visionaris més prolífics i reverenciats de la música. Se celebrarà un funeral a Los Angeles pròximament. La família demana intimitat en aquest moment de dolor”, deia el text publicat a la pàgina de Facebook de l’artista canadenc nascut el 21 de setembre del 1934.

Leonard Cohen era una melodia apresa de Hank Williams i Bob Dylan, però capaç de viatjar a la vella Europa dels jueus lituans dels quals era descendent i a la Mediterrània d’aquell mestre de guitarra espanyola que va ensenyar-li sis acords. Era una veu educada en la poesia de Lorca, la cadència dels salms i el misteri de la seducció. Era paraules que escrivia primer amb “arrogància i inexperiència”, com ell mateix reconeixia, i després amb paciència i fondària, a vegades amb ràbia vestida d’etiqueta, revoltant-se davant les catàstrofes esperonades pels homes com va fer a Samson in New Orleans, d’altres amb resignació litúrgica, i quan calia amb l’exaltació poètica dels himnes a la bellesa, com aquell gloriós Hallelujah que probablement serà el més exultant “al·leluia de l’orgasme”, tal com el va descriure Jeff Buckley quan en va fer una versió.

El desig ben pentinat

Leonard Cohen era també el jove que confiava en el dejuni per pura coqueteria estètica, per no engreixar-se. I l’home que explicava a les dones com se suposa que són els homes, sense preveure que elles tenen una opinió pròpia. Ah, però ho cantava tan bé, que els homes volíem creure que érem com ell... Més endavant, va ser el creient descregut que busca el refugi de la soledat en el budisme, fins que ho va deixar estar perquè, efectivament, massa rigor no anava amb ell.

Era l’amant de l’amor que brandava la moral de l’esperit contra els que havien convertit la sinagoga en una trobada per fer-hi negocis. I l’aventurer que va viatjar a la Cuba revolucionària buscant a les palpentes noves experiències. També va intentar ser el verb brut per escandalitzar la moral burgesa canadenca, fins que Judy Collins li va fer veure que una guitarra i uns quants enigmes sobre el desig i la fe obrien les portes de les habitacions dels hotels en la Nova York dels 60, que deixava de ser beatnik per convertir-se en hippie. I ell es va posar a favor dels temps, amb la guitarra, les espelmes i les mans que busquen l’escalfor de les dones, però amb els cabells ben pentinats, perquè quan va ser cantant ja tenia 33 anys.

Els seus tres primers discos són estranyes variacions del folk perquè la seva literatura no bevia d’aquella tradició, sinó de la que ell mateix havia anat construint en poemaris com The spice-box of earth (1961) i Flowers for Hitler (1964), en les novel·les The favourite game (1963) i Beautiful losers (1966) i, sobretot, en les estades a l’illa grega d’Hydra. La tradició en Cohen és un territori inabastable en què ressonen cançons franceses, aires grecs i l’eco de la malenconia de la música klezmer, i on hi ha presències recurrents, com la de la mare i la de Marianne Ihlen, el gran amor, i una intuïció: el poder sanador de la música.

La música ens salvarà

A principis dels anys 70 va decidir fer concerts en institucions psiquiàtriques, precisament perquè creia en aquesta facultat terapèutica de la música, tot i que també perquè ell mateix volia entendre què passava pel seu cap. I el temps ha demostrat que sí, que les cançons de Cohen, ajuden, acompanyen i reconforten, fins i tot quan més terrible és el punt de partida, com passa a Dance me to the end of love, la cançó que suggereix que la música era l’últim consol de les víctimes de la xoà.

Leonard Cohen era, és, el que Sylvie Simmons va retratar a la biografia I am your man (2012), on explicava moltes coses i mantenia el misteri sobre tantes altres; el que Tony Palmer filmava al documental Bird on a wire (1974) assetjat per les fans; el que, potser conscient que arribava el final, va voler explicar-se en una entrevista que The New Yorker va publicar a l’octubre, i, esclar, l’home que abans de morir va enllestir el disc You want it darker: el comiat, el punt final a una trajectòria discogràfica relativament minsa de només catorze discos d’estudi en gairebé cinquanta anys. Això sí, una trajectòria artística que avança d’acord amb l’edat de cada moment, perquè Cohen sempre ha parlat assumint el pas del temps.

L’amor i la venjança

Quan Leonard Cohen cantava So long, Marianne en directe, com va fer en els memorables concerts de retorn al Palau Sant Jordi el 2009 i el 2012, milers de veus compartien el sentiment més íntim d’un home que en aquella cançó explicava que havia sigut derrotat per la seva pròpia naturalesa. Era l’adéu a l’amant que tant estimava però amb la qual ja no podia seguir, precisament perquè ella ja no podia aguantar aquella “curiositat” d’ell, curiós eufemisme per a un amor massa expansiu. Cohen posava en marxa l’autoindulgència masculina de l’home desolat, jugant el paper de víctima amb el cinisme penjant dels llavis.

Però va ensumar-se que li veurien el llautó i va decidir viure per explicar les complexitats de l’amor, el desig, la fe i la mort amb aquella barreja de convicció i inseguretat pròpia dels poetes que saben que darrere de cada certesa hi ha desenes d’incerteses. De sobte, el Cohen seductor que engalipava amb aquella veu de baríton subterrani mirava de posar-se a l’altra banda i escrivia Famous blue raincoat, una cançó-carta dirigida a un home, el vèrtex tòxic d’un triangle amorós. Podia ser ell mateix reflectit en un mirall que oferia el retrat més fosc.

Aquest combat entre el poeta que fa servir la poesia per robar-nos les nòvies i el poeta que descobreix les aigües més tèrboles de la naturalesa humana (i també el que demana una reparació moral) va acompanyar Leonard Cohen fins al final. El mateix home que era capaç de cantar “si vols un amant, faré tot el que em demanis / i si vols una altra mena d’amor, faré servir una màscara per a tu” ( I’m your man ) també podia ser l’àngel de la venjança de First, we take Manhattan, himne de la revolta que vol recuperar la justícia segrestada per la història: la dels jueus europeus, sí, però també la de tots els desposseïts. Perquè Cohen, així en la llum com en la foscor, cantava per a tothom.