'Spider-man: lejos de casa' i quatre crítiques més per triar pel·lícula aquest cap de setmana

'Spider-man: lejos de casa'

El superheroi adolescent de Marvel lluita contra la postveritat durant un viatge escolar per Europa

El drama ha durat poc, al Marvel Cinematic Universe. Quan encara hi ha uns quants milions de persones plorant el desenllaç de 'Vengadores: Endgame', 'Spider-Man: lejos de casa' arrenca enfotent-se simpàticament dels personatges caiguts en la batalla còsmica que vam presenciar fa dos mesos i mig. Més endavant, la pel·lícula trobarà una manera més articulada de relacionar-se amb el llegat superheroic, però la introducció desmitificadora serveix per recordar-nos que l’Home Aranya ocupa una parcel·la particularment lleugera en l’entramat fílmic marvelià, sobretot des que Tom Holland ha convertit Peter Parker en heroi adolescent, aleví de Tony Stark - Iron Man. Continuar llegint

'Yesterday'

Una comèdia romàntica carrinclona que no aprofita un refrescant gir de ciència-ficció

Richard Curtis es va donar a conèixer com la mà dreta creativa de Rowan Atkinson a 'Mr. Bean' i 'L'Escurçó Negre' i ha sigut l’artífex de les millors comèdies romàntiques dels anys 90 i dels 2000. 'Quatres bodes i un funeral', 'Notting Hill' i 'Love actually' són clàssics absoluts del gènere, pel·lícules sòlides plenes d’encant que formen part de l’imaginari popular gràcies a la cultura dels gifs i dels mems. Amb aquest triplet de films, Curtis va crear un model original i propi que renovava l’encreuament d’amors i de riures al cinema. Tanmateix, d'ençà que es va iniciar el nou mil·lenni, no ha sigut capaç de reviure la màgia dels seus millors guions. Continuar llegint

'Varda por Agnès'

Viure i fer cinema, el mateix combat

Afirmava Eulàlia Iglesias en un preciós article publicat arran de la mort d’Agnès Varda que la seva imatge de velleta entranyable de l'última etapa (la que va d''Els espigoladors i l'espigoladora' a 'Cares i llocs') no havia de fer oblidar el caràcter combatiu de la seva obra. A 'Varda por Agnès', el seu testament cinematogràfic, la mateixa cineasta ens guia a través d'un corpus fílmic eclèctic i heterodox, que va de la seva 'opera prima', 'La pointe courte' (1955) –que s'avança quatre anys a 'Els 400 cops', considerada la pel·lícula inaugural de la Nouvelle Vague–, a les seves videocreacions museístiques, passant per peces feministes com el curt 'El nostre cos, el nostre sexe'. El títol de la seva última pel·lícula recull la naturalesa dual d'una obra on abunden els miralls: l'ésser humà i el seu reflex com a paral·lelisme de la relació entre documental i ficció, entre realitat i (auto)representació, entre la dona (Agnès) i l'artista (Varda). Un dels plaers de la pel·lícula és, justament, intuir a partir de petits detalls el caràcter volcànic de la cineasta Varda, ocult pel seu exterior afable: quan Sandrine Bonnaire li recorda que inflexible que va ser durant el rodatge de 'Sense sostre ni llei', a Varda se li escapa un somriure mentre es disculpa. És un moment emotiu que deixa intuir, alhora, la naturalesa combativa, obcecada, de la creadora d'un autèntic contracinema. Continua llegint

'522. Un gato, un chino y mi padre'

Una discreta comèdia agredolça sobre la superació de fòbies i traumes

522 són les passes que pot fer la George (Natalia de Molina) quan surt de casa abans de topar amb la frontera mental que li imposa una severa agorafòbia. En els primers minuts del film, el sevillà Paco R. Baños retrata l’autoreclusió del personatge combinant l’artifici subjectivista (a l'estil de Polanski) i un cru hiperrealisme (com els germans Dardenne). Una intrigant porta oberta cap al que és sinistre que comença a dissoldre’s quan la George emprèn un improbable viatge de tornada al Portugal de la seva infància, acompanyada del propietari japonès d’un basar xinès. L’acudit a costa de les nacionalitats orientals revela el desig de Baños de construir una comèdia agredolça i itinerant sobre la superació de les neurosis i els traumes, una fórmula que James L. Brooks va perfeccionar a la sentimentalista 'Millor, impossible'. Aquí no tenim Jack Nicholson, però sí una Natalia de Molina que, després del recital de malícia de 'Quién te cantará', aboca el seu histrionisme sobre un personatge de façana impenetrable i rerefons humà. Una composició actoral igual de transparent que els diàlegs del film, en què s’evidencien els conflictes dels personatges. “Només creus que estàs segura al teu món”, afirma el psicòleg de la George, mentre un savi trobador portuguès apunta que “de vegades és necessari fer les coses de manera diferent perquè tot funcioni”. Continua llegint

'La (des)educación de Cameron Post'

Una jove lesbiana que intenta sobreviure a un camp de “conversió d'homosexuals”

Només divuits estats dels Estats Units prohibeixen les anomenades “teràpies de conversió” de menors LGTBIQ+, procediments sovint emmarcats en contextos religiosos que sotmeten aquest jovent a tot tipus de violències psicològiques per "tornar-los" heterosexuals. Encara ara, milers de menors són víctimes cada any d'aquestes pràctiques pseudocientífiques i homòfobes. No fa gaire que el cinema s'ha començat a fixar en aquest tema tan lligat al poder que tenen a Nord-amèrica certes comunitats cristianes. En aquest sentit, el segon llargmetratge de Desiree Akhavan no resulta tan sorprenent com la pionera i molt recomanable 'But I am a cheerleader' (1999) de Jamie Babbit, però tampoc cau en les previsibles rutines dramàtiques de la recent 'Identitat esborrada' de Joel Edgerton. A partir de la novel·la homònima d'Emily M. Danforth ambientada en la dècada dels 90, la directora de la sèrie 'The bisexual' segueix el pas de Cameron (Chloë Grace Mortz no havia estat mai tan bé) per un d'aquests centres, dirigit per un 'convers' i la seva rígida germana. Amb un to alhora emotiu i sobri, Akhavan retrata les condicions d'aquest tipus de camps des de l'experiència de Cameron i els col·legues que coneix allà, tot deixant clara la distància entre uns joves madurs i còmodes amb la seva sexualitat i uns adults reprimits i repressors que els maltracten perquè no s'adiuen a les seves creences religioses. Continua llegint