Crítica de cinema

'Varda por Agnès': viure i fer cinema, el mateix combat

Crítica del testament cinematogràfic d'Agnès Varda

Direcció i guió: Agnès Varda. 115 minuts. França (2019). Documental.

Afirmava Eulàlia Iglesias en un preciós article publicat arran de la mort d’Agnès Varda que la seva imatge de velleta entranyable de l'última etapa (la que va d''Els espigoladors i l'espigoladora' a 'Cares i llocs') no havia de fer oblidar el caràcter combatiu de la seva obra. A 'Varda por Agnès', el seu testament cinematogràfic, la mateixa cineasta ens guia a través d'un corpus fílmic eclèctic i heterodox, que va de la seva 'opera prima', 'La pointe courte' (1955) –que s'avança quatre anys a 'Els 400 cops', considerada la pel·lícula inaugural de la Nouvelle Vague–, a les seves videocreacions museístiques, passant per peces feministes com el curt 'El nostre cos, el nostre sexe'. El títol de la seva última pel·lícula recull la naturalesa dual d'una obra on abunden els miralls: l'ésser humà i el seu reflex com a paral·lelisme de la relació entre documental i ficció, entre realitat i (auto)representació, entre la dona (Agnès) i l'artista (Varda). Un dels plaers de la pel·lícula és, justament, intuir a partir de petits detalls el caràcter volcànic de la cineasta Varda, ocult pel seu exterior afable: quan Sandrine Bonnaire li recorda que inflexible que va ser durant el rodatge de 'Sense sostre ni llei', a Varda se li escapa un somriure mentre es disculpa. És un moment emotiu que deixa intuir, alhora, la naturalesa combativa, obcecada, de la creadora d'un autèntic contracinema.

Més continguts de