I tant que gaudien del menjar!

ARBÚCIESEl menjador ben il·luminat amb llànties d’oli, decorat amb grans tapissos acolorits penjats a les parets, la taula ben parada amb estovalles i una bona vaixella, peix portat del port de Blanes, força fruita -sobretot raïm-... i vi novell! Ara no hi ha cap d’aquests elements a la gran sala on soc, sustentada per grans arcs diafragmàtics, que acollia el menjador del castell de Montsoriu. Però es té constància que tots hi eren.

Les restes de diversos animals trobades fa poc més d’una dècada durant l’excavació que es va fer en una de les cisternes han permès determinar bona part del que s’hi menjava a principis del segle XVI. “Les restes dels animals van ser analitzades pel laboratori d’arqueozoologia de la UAB. Gràcies a elles hem sabut que en aquest castell s’hi feia un consum important de peix: llobarro, lluç, tonyina, congre, orada, barat, bacallà... També hem sabut que menjaven aus salvatges, com ara tudons, pollastres, oques...”, diu Joaquim Mateu, arqueòleg del Museu Etnològic del Montseny. Quins tiberis!

A més, es conserva la vaixella del castell de principis del XVI. “L’últim dia de l’excavació, després de treure un munt de runa i material llençat per excursionistes incívics -llaunes, ampolles...-, va aparèixer una olla de cuina, col·locada cap per avall”, recorda el Quim. “I després vam trobar 400 peces més! La vaixella podria servir per a unes 40 o 45 persones. Deuria ser emprada a les celebracions importants. Hi ha objectes de luxe com copes de vidre, i utensilis d’ús més habitual com olles i cassoles, gerres, plats i escudelles. També vam trobar monedes i dos flabiols: flautes dolces rectes de sis forats, molt populars durant el Renaixement, elaborades amb os de tíbia de xai”, explica el Quim, “La vaixella és el fons de ceràmica més important del XVI de Catalunya”, diu. “Probablement es va salvar perquè al fons de la cisterna hi havia una mica d’aigua, que va aturar el cop quan la van llençar i va fer que no s’esmicolés”, afegeix. “I per què la devien llençar?”, li pregunto. “Els propietaris devien haver de marxar i devien tenir pocs dies per endur-se coses. Imagino que van pensar que aquella vaixella empolsinada no tenia gaire valor”.

Aquesta explicació ha sigut les postres de la visita. Els altres plats també han sigut molt gustosos. Hem pujat a dalt de tot, a la torre de l’homenatge, circular, de 16 metres d’altitud: per arribar-hi hem seguit un reguitzell de rampes zigzaguejants (pensades per dificultar l’accés de l’atacant) i hem hagut de passar per set portals. Cada portal tenia la seva particular estratègia per evitar l’entrada de l’enemic. Ara només en resten les portalades de pedra, però abans eren portes de fusta reforçades amb metall perquè no cremessin fàcilment. “A qui aconseguia superar la sisena porta el convidaven a sopar!”, bromeja el Quim. “A més, l’atacant, si volia entrar al castell, havia de girar necessàriament a l’esquerra davant la porta principal, tot deixant el costellam desprotegit de l’escut”, ens il·lustra el Quim alhora que fa el gest. “El costellam... i el cor”, precisa l’Ignasi Aragay, director adjunt de l’ARA, que avui m’acompanya. Si els videojocs bèl·lics es basen en castells reals, aquest és ideal. Qui sap si algú ja s’hi ha inspirat.

El Quim, que en lloc de casc du boina, ha fet veure que tenia una ballesta a les mans. Era l’arma més habitual. “Hi ha documents que diuen que es va usar fins a mitjan segle XV, però sobretot és habitual al XIV. Tenia una capacitat de tret molt important. A curta distància el projectil travessava la cota de malla i les altres proteccions dels soldats. Era molt efectiva”, explica el Quim.

“Aquest castell devia ser un gran centre de poder, a mig camí entre Girona i Barcelona”, remarca l’Ignasi mentre repassa amb la mirada el gran domini visual de què gaudim. Tot i la calitja, hem vist Blanes, el mar, els grans vaixells, el Montseny, les Guilleries, el Montnegre, el Tibidabo... “Aquí no es podien fer galeries subterrànies com les que tenien els castells més moderns, com per exemple el de Sant Ferran”, apunta també el director adjunt del diari. Esclar, som dalt d’un turó rocós. Això el feia més inaccessible. A més, gairebé tot el turó estava pelat: no hi havia bosc -això permetia tenir vista i evitava que l’enemic aprofités la fusta-, sinó conreu de vinya i cereals.

Realment, Montsoriu ho té tot per ser un castell inexpugnable: el seu sistema de muralles concèntriques, la dificultat d’accés al lloc i l’eficaç sistema d’aprovisionament d’aigua (hem pogut baixar, des del pati d’armes, a la gran cisterna del castell, amb 250.000 litres de capacitat). Una guarnició podia resistir un llarg setge de més d’un any sense sortir-ne, sense necessitat de rendir-se per falta d’aigua o d’aliment. Al recinte sobirà també hi havia tres enormes sitges per guardar el gra, i un gran celler.

“I aquesta grua? -ha preguntat l’Ignasi-. Es fa servir?” “No gaire. Fa anys que hi és... Si la desmuntem, costaria molt tornar-la a muntar, i encarà caldrà utilitzar-la”, respon el Quim. Certament, queda molta feina a fer per enllestir la restauració del castell, però també salta a la vista que se n’ha fet un munt. Aquest és un castell molt complet. No sembla que hagi estat abandonat prop de 400 anys.