Joventut, la flor de la vida?
El Teatre Lliure estrena 'La malaltia' sobre els mals de la joventut
‘La malaltia’
Teatre Lliure
Fins a l’11 d’abril
La paradoxa –o una de les paradoxes– del nostre temps és que malgrat l’atenció que la societat i els poders públics semblen posar en la joventut i la ingent quantitat de recursos que hi ha per orientar-los cap a la vida adulta, malgrat el miratge d’un món ple d’oportunitats, cada cop els és més difícil d’imaginar un futur il·lusionant allunyat de la precarietat i les restriccions vitals, propiciades pel sistema econòmic i la imparable decadència del planeta Terra. Tanmateix, la frustració de la joventut, o de bona part d’ella, per ser més exactes, no és excepcional del nostre temps, com es demostra amb l’obra de Ferdinand Bruckner que ha inspirat l’espectacle La malaltia, de Juan Carlos Martel Bayod.
El director, de l’obra i del Teatre Lliure, i el seu equip buscaven les ressonàncies que l’obra de Bruckner, La malaltia de la joventut, estrenada el 1929, podia tenir als nostres dies. A la dramatúrgia s’hi han afegit una sèrie de càpsules visuals contemporànies, fragments de pel·lícules i reflexions un pèl sorprenents –com certificar com a suïcidi la mort d’un gran director català de més de 50 anys que va estrenar l’obra de Bruckner entre nosaltres al Regina fa anys–. Càpsules i reflexions que volen justificar el caràcter documental de la proposta, subtitulada com a docudrama. Els joves de Bruckner es debatien entre el suïcidi o l’aburgesament, com queda palès a la primera escena, que inclou preocupants estadístiques actuals sobre el suïcidi juvenil. Ho fa per enllaçar amb les escenes de l’original de Bruckner, que, a la fi, no sols representen el moll de l’os de la proposta, sinó que evidencien la diferència dramàtica, i textual, entre elles i la resta. Escenes, en qualsevol cas, que poc tenen a veure amb la reflexió intel·lectual, o la crisi existencial, sinó amb el joc de l’amor i el desig.
L’amalgama no acaba de funcionar malgrat l’esforç dels joves intèrprets, amb una desdibuixada Elena Martín, per darrere d’unes més encertades Mariantònia Salas i Martina Roure, i un sòlid Guillem Balart. Dubto que aquesta aposta generi gaire interès entre els seus principals destinataris.
