Cristina Genebat: "Ara és més exòtic trobar un bon lampista que no pas un actor"

BarcelonaDarrere i davant d'alguns dels espectacles que han marcat la cartellera teatral les últimes dècades hi ha el nom de Cristina Genebat (Barcelona, 1976). Ella ha traduït grans muntatges com Incendis (2012) de Wajdi Mouawad i La importància de ser Frank (2018) d'Oscar Wilde, i ha protagonitzat produccions d'èxit com Les noies de Mossbank road (2019) d'Amelia Bullmore i La trena (2022) de Laetitia Colombani. Ara Genebat s'embranca en un nou camí, el de la direcció escènica, amb En la mesura de l'impossible, un espectacle de Tiago Rodrigues que aprofundeix en les vides de diferents cooperants internacionals. El protagonitzen Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats i serà al Teatre la Biblioteca del 27 de febrer al 19 d'abril.

Tens dos oficis i tots dos porten la paraula interpretació. Ets llicenciada en art dramàtic i també en traducció i interpretació. Com vas unir aquestes dues vocacions?

— Per un moment de pànic escènic. Vaig començar a treballar molt jove, vaig fer un parell de funcions a la Beckett i quan tenia 25 anys vaig fer una obra al Teatre Grec i em vaig espantar. Recordo aquella sensació de sortir davant de dues mil persones i sentir el vertigen. És una carrera molt fràgil. Sempre has d’agradar, l’instrument ets tu mateixa i hi ha molta exposició i dependència. Llavors em vaig posar a estudiar traducció i interpretació.

Què t’ha donat aquest segon ofici?

— Escrivint he trobat un camí de moltíssima felicitat, i el fet de tenir una alternativa a la carrera d’actriu m’ha donat tranquil·litat. Poder fer una altra cosa que també em fa sentir bé i em dona certa pau m’ha permès poder seguir fent d’actriu. Necessitava una alternativa perquè, quan surts de l’Institut del Teatre, el buit és brutal. Et sents molt responsable de la feina que fas. Cadascú és com és, i jo necessito contrapesos a la vida per no perdre el centre. Va ser una bona opció.

Ara encetes un altre camí, el de la direcció escènica. Com hi has arribat?

— Li vaig portar aquest text a l’Oriol Broggi i de seguida ens vam engrescar. Abans m’havia passat pel cap moltíssimes vegades dirigir, però sempre pensava que havia de trobar el moment, el lloc, el material. Amb En la mesura de l’impossible m’ha passat que necessito explicar aquesta història i que arribi a l’espectador. El Tiago Rodrigues diu que si fos polític donaria respostes, però com que és artista fa preguntes. L’espectacle té alguna cosa d’això.

Quina mirada fa l'espectacle sobre l’ajuda humanitària?

— Un personatge diu que el món canvia, però molt a poc a poc, i ells el que fan és tapar una fuita d’aigua amb la mà, esperant que vingui el lampista i sabent que farà tard, o que potser no vindrà. L’espectacle parla del fet d’assumir que allò que fan els treballadors humanitaris tindrà un efecte en la vida de les persones, però que no canviaran el món. Els admiro profundament. Jo crec que no podria fer-ho perquè no tinc la força per conviure amb tantes situacions dramàtiques. Però és bonic que hi hagi persones dedicades a ajudar, a tornar humanitat allà on la humanitat ha perdut el rumb. 

Dius que els artistes feu preguntes, però la decisió de fer aquest espectacle i no un altre té, en certa manera, un component polític.

— És un debat per escriure un llibre sencer, però no tinc la resposta. Òbviament, darrere d’aquest espectacle hi ha una certa política, però no és una obra que et dirà què està bé i què no està bé. Filosòficament i conceptualment, tot és política. El que em sembla més interessant de l’art és que l’espectador no se’n vagi tranquil, convençut que li han donat la raó. La cultura serveix perquè tots plegats siguem millors persones. I, en el cas d’aquest espectacle, en pots sortir pensant què fem amb l’ajuda humanitària, com gestionem el tema de les cures, de quina manera estem deixant de banda coses que són realment importants en pro d’altres que no ho són gens…

Fa més de mitja vida que treballes. Estàs en pau amb les tries professionals que has fet?

— M’he equivocat en el patiment, però crec que va amb l’edat més que amb la professió. Entre els 20 i els 30 vaig patir molt, sobretot per aquest abisme de prendre-m’ho tot massa seriosament. Volia una feina, si no me la donaven era un disgust i estava trista uns dies per culpa d’això. Després vaig anar agafant perspectiva i em vaig adonar que les coses més importants de la vida no passen per aquí. Jo soc un cúmul d’experiències que han estat el meu camí, però hi estic bastant en pau. 

Hi ha hagut algun projecte que t’hagi ajudat a relativitzar?

— Un moment molt inspirador va ser la trobada amb el Wajdi Mouawad i el fet de traduir Incendis. Em va fer molt feliç i em va fer venir ganes d’escriure. Llavors vaig escriure Santa Nit, que també va ser important perquè era una obra per als meus amics a partir d’una vivència que vaig tenir amb el meu primer part. Allà vaig entendre que Nadal és una manera de celebrar la vida i el naixement, i honorar-lo.

Com és treballar amb amics?

— Saber triar els amics va molt bé, no només per al teatre, també en general a la vida. Al final tot són químiques i jo amb la Marta Marco, la Clara Segura, la Nora Navas, la Màrcia Cisteró i la Mireia Aixalà m’hi entenc molt bé. Tenim una edat similar i ara ens tornem a ajuntar com les adolescents. Ens ve molt de gust comentar coses de la vida des d’un altre lloc. Crec que té a veure amb les hormones, la perimenopausa ens col·loca en un moment d’explicar-nos com ens va la vida, acompanyar-nos, és bonic. Treballant amb amics a vegades pots pecar d'excés de confiança, però al final hem de tenir clar quin és el rol de cadascú. Encara que no estigui d'acord amb alguna cosa, es farà el que el director digui.

Què creus que ha guanyat la professió, des que vas començar fins ara?

— Hem guanyat feina. Quan vaig començar hi havia tres sèries en curs amb 20 actors i prou. També està passant que ara el teatre va molt bé. Hi ha alguna cosa de l’experiència. El cinema moltes vegades la gent se’l mira a casa. L’acte de sortir ha passat a ser bastant del teatre. Ara també hi ha molta més gent que s’hi dedica. No és tan estrany ni original com era fa 25 anys. Aleshores era una feina més peculiar, ara és més exòtic trobar un bon lampista que no pas un actor. 

Què s’ha perdut?

— Hi ha molta frustració, i això em preocupa. A Instagram veus constantment el que tothom fa i tu no estàs fent. Recordo com vaig patir, sense xarxes socials, i penso en com ara a més tens cada dia totes les persones de la teva professió i de la teva edat ensenyant el que fan. Això genera una ansietat molt forta, i a nosaltres no ens passava. No teníem a davant del nas tots els projectes de tothom. Aquesta sensació de vertigen, sumada a tota aquesta informació, és molt desestabilitzadora. Ens hem fet esclaus d’una cosa que no ens fa sentir bé, i això a la nostra professió li ha fet mal.