'Carn humana': l’obra més eixelebrada i desencisada de Josep Julien

La paternitat i la maternitat són un misteri infinit, sobretot als nostres temps. Un misteri que habitualment no es desvela fins al moment en què ja no és possible tornar enrere. O sí? Als Estats Units, a més de l’adopció pública, hi ha la privada. Aquesta darrera està molt menys reglada i dona lloc a fenòmens com l’anomenada reubicació privada, per la qual nens i nenes de la resta del món adoptats als Estats Units poden ser regalats per internet o a les reunions que fan algunes esglésies evangelistes per col·locar joves que han estat adoptats i refusats per altres famílies.

La nova obra de Josep Julien no parla exactament d’això, però s’hi acosta. És una mirada radical sobre la societat capitalista on qualsevol necessitat es converteix en un negoci, gairebé una denúncia sobre la deshumanització d’una societat on tot és susceptible de compravenda. El teatre de Josep Julien es caracteritza justament per tenir un rerefons crític, més universal o més concret, d’històries molt humanes. Ho hem comprovat amb Bonobo o La nit del peix kiwi, però Carn humana és l’obra més eixelebrada i desencisada de l’autor, tot i que ens faci riure. Una distopia al voltant d'una parella que té un problema. O dos, almenys. Un és la invasió de les formigues. L’altre és el fill. Ho diu l’home (Santi Ricart) adreçant-se al públic al costat de la maqueta del Titànic amb la qual li agrada jugar i mentre escolta música clàssica a tot drap. Quan arribi la dona en sabrem més. I la dona (Meritxell Calvo) arriba com una tempesta, com un cicló. Tenen problemes amb el nen. I no podem explicar més perquè la solució al problema no és cap de les que puguem pensar.

Carn humana és un text breu, àgil, que se segueix amb interès fins al sorprenent final. En general, està ben dirigit, tot i que al nostre entendre caldria equilibrar l’energia de l’actriu i la seva metralladora de paraules.