Josep Julien: “El teatre català es redueix a un ‘star system’ que trobo absurd”

BarcelonaJosep Julien (Barcelona, 1966) va debutar com a dramaturg el 1998 amb Absolutament lluny, però un temps després va deixar d'escriure. Hi va tornar el 2021 amb Bonobo i, des d'aleshores, s'ha convertit en un autor recurrent a la cartellera catalana. En paral·lel, al llarg de totes aquestes dècades, Julien s'ha construït una sòlida carrera com a actor de teatre, cinema i televisió. Ara estrena a la Sala Àtrium Carn humana, una comèdia amb Meritxell Calvo i Santi Ricart que fa aflorar els pensaments més foscos d'una parella abocada a la competitivitat pel seu fill.

Carn humana és, segons el full de sala, "una comèdia negra sobre la deshumanització moderna". Què veurem a l’escenari?

— És un diàleg d'una hora en temps real entre els dos membres d'una parella que han adoptat un nen procedent d’una zona amb una crisi humanitària important. Tant ells com el seu cercle social han fet el mateix. S’estableix una mena de competència entre aquesta colla, i aquí és on entra la comèdia, amb situacions molt grotesques i desmesurades. Tots volem que els nostres fills siguin els senyors del món, però en aquest cas l’espectacle va una mica més enllà. És un mirall deformat de la societat líquida de Bauman, en què tots els vincles s’han afeblit i els codis que regeixen les relacions entre pares i fills són també propis del mercat. 

Ataques la criança, que no sempre és un territori amable, i a més ho fas a través de l’adopció.

— He evocat continguts que a mi mateix em feien tenir reserves. Soc conscient que poden generar controvèrsia i posar-me en un lloc delicat, però m’és igual. Com a dramaturg, vaig fort. Com a actor estic disposat a acceptar gairebé qualsevol encàrrec, perquè he après a fer d’advocat dels personatges més inversemblants. Deu ser per l’alopècia o pel que sigui, però només em donen personatges dolents. He hagut de fer nazis, violadors... I buscar coses en mi que m’ajudessin a entendre’ls per defensar-los. 

Fa molts anys que vas començar a escriure, però després vas deixar de fer-ho. Per què?

— M’anava bé, em van donar alguns premis, però llavors em vaig adonar que no quedaven places de dramaturg a Catalunya i durant un temps vaig parar. El que passa és que escriure no ho tries, et tria a tu, i no em podia aguantar. Vaig començar a fer teatre com a actor a través de la literatura, perquè sentia passió per les històries, i suposo que això d’alguna manera m’ho faig a sobre. Cap al 2021 m’hi vaig tornar a posar i va sortir Bonobo, sobre Younes Abouyaaqoub.

Deies que com a actor només et donen personatges dolents, però quan escrius tu també et fixes sobretot en ells. Per què?

— Quan vaig començar a treballar hi havia la Gàbia de Vic, el Tallaret de Salt, el Globus de Terrassa. Ara el teatre català és el teatre barceloní. Per desgràcia, tot es redueix a Barcelona i a una mena de star system que trobo absurd. En aquella època l’estrella del teatre eren les històries, no si l’actor que sortia a l’escenari protagonitzava la sèrie diària dels migdies o no. Es valorava la feina dels actors, però des d’un altre angle. Ara es posen sobre la taula temes amb un contingut de compromís important: agressions, classisme, masclisme, xenofòbia. Però sempre ens posem, com no pot ser d’una altra manera, al costat de la víctima. Es dibuixen dolents sense matisos, que ens permeten sortir del teatre millorats. Jo entenc la dramatúrgia com una eina de transformació. A Carn humana vull aconseguir que, a través del riure, el públic s’identifiqui amb uns personatges que són monstres i que al sortir pensi que hi comparteix determinats elements perquè això sigui l’inici d’una eventual deconstrucció. 

En quin moment professional estàs?

— Sé que és una mica indecent, però soc bastant feliç. He fet les paus amb una professió que genera moltes inseguretats en la gent que la fem, que alimenta sovint fílies i fòbies que surten d’un lloc molt irracional i poc sa. Soc capaç de viure-la amb certa plenitud. Com a actor he consolidat una veu que em permet enfrontar-me a qualsevol tipus de repte. Estic preparat per fer papers de bona persona! [riu] Com a actor estic content, tot i que m’agradaria poder triar una mica més, i com a autor estic en una recerca incansable de la veu, amb projectes que em fan molta il·lusió. 

Fa 25 anys vas fer un anunci amb Telefónica que va tenir un ressò bestial. Què va suposar, per a tu, professionalment?

— Després va ser difícil desprendre-me’n. Quan el vaig fer no n’era conscient, m’hi vaig tirar de cap perquè econòmicament era molt rendible. L’anunci es va fer molt popular. Tenia 30 o 35 anys, en portava deu fent teatre. A partir d’allò em van sortir feines molt marcianes, com ara presentar un programa a Antena 3. Ho vaig fer des d’un ànim lúdic, intentant passar-m’ho bé. Ara estic en un moment molt més madur de la meva carrera. En aquella època, en canvi, matava mosques a canonades. Ara m’ho miro tot amb més calma i pau interior, soc conscient del que m’interessa i que generar projectes és el que em fa feliç.

A casa sou una família d’artistes. De fet, tens una filla, l'Abril, que ja ha començat a fer els seus primers passos en el món del teatre. Com ho heu gestionat?

— L’Abril ha conegut la cara A i la cara B de la professió, i això és un avantatge per a ella, perquè molts joves que volen professionalitzar-se només veuen un determinat angle. Ella sap que és molt dur. En aquest aspecte estic tranquil, tot i que soc conscient que és una feina difícil, i més per a una dona. Afortunadament, això està canviant. 

¿Es trobarà un sector millor que el que et vas trobar tu quan vas començar?

— En alguns aspectes sí, en d’altres no. La generació d’actors i actrius d’ara tenen les coses molt més clares que no pas nosaltres, que estàvem molt contaminats per determinades idees de la meitat del segle passat. Ells estan molt més preparats tècnicament, nosaltres érem molt més intuïtius. Però pel que fa als continguts, paradigmàticament, s’han aprimat una mica les històries. El teatre català està pres per la comèdia burgesa. Els dos grans teatres públics estan una mica al marge d’això, per sort, tot i que no del tot. La resta de la producció s’enfoca tenint la taquilla com a premissa única. Quan jo vaig començar no era tan així. Es procurava proposar debats d’idees i reflexions als receptors. Trobo a faltar concebre més la nostra professió com un vehicle de canvi i transformació, d’incidir en el context en el qual ens inscrivim com a artistes.