Drama rural de perdedors (catalans)

Després d’aquell ambiciós i exitós Amèrica (2023) estrenat a La Villarroel, Sergi Pompermayer torna al mateix escenari amb un drama rural contemporani protagonitzat per un perdedor, un d’aquells personatges inconsistents als quals si els preguntes quantes equivocacions ha comès a la seva vida et responen que no saben si l’han encertada algun cop. El Pere (Joan Carreras) és un home a la cinquantena sense ofici ni benefici. Va ser bateria en un grup de rock, estima la música com la seva filla de 18 anys, la Ruby (Maria Morera), i arrossega el somni juvenil de conèixer el Gran Canyó del Colorado mentre fa transports i petites reparacions amb el seu peculiar amic Joan Josep (Guillem Balart), amb qui es beu tota la cervesa que li posen al davant. Al seu voltant graviten la seva dona, Àngela (Mireia Aixalà), que és qui tira la família endavant treballant en un supermercat; la Tatiana (Mar Pawlowsky), una prostituta russa, i el Miki (Eduard Buch), el solitari amo del bar del poble amb la canya a punt per seduir l'Àngela.

Sobre un excel·lent plantejament inicial i uns personatges de carn i ossos, en un evocador i desastrat espai escènic (Max Glaenzel), Pompermayer vol explorar els somnis perduts i la possibilitat d’una redempció quan tot sembla acabat. Però la realitat és molt dura i els miracles són escassos. Aleshores l’autor, que ha tractat la funció des de l’inici amb un expressiu i creïble realisme brut, s’inventa una peripècia dramàtica poc justificada d’aire pedagògic/etnològic que requeria, com a mínim, un tractament més trencador des de la direcció. Pompermayer tanca la funció amb una gran ingenuïtat.

El que importa, però, és el treball dels actors i les actrius, tots excel·lents. No és fàcil manegar la presència silent de la prostituta Mar Pawlowski en un racó de l’escenari; ni la contenció emocional del Miki d'Eduard Buch, o el desig de revolta de Maria Morera. Joan Carreras dota el Pere de la fragilitat dels perdedors assetjats pel destí, entre el reconeixement del fracàs vital i la fugida endavant. Però és el personatge de Guillem Balart el que ens roba el cor. Magnífic. Bona direcció de Pere Arquillué, que se’n surt molt bé en les escenes violentes, sempre difícils sobre l’escenari.