Teatre

Eufòria pel teatre: així són els espectadors que batran el rècord de públic

La campanya 'Cap butaca buida' aspira a omplir 60.457 butaques de 145 teatres catalans en un sol dia

6 min
Albert Arévalo, Guim Oliver, Carme Torres i Teresa Illanes, quatre espectadors molt aficionats al teatre.

BarcelonaAquest dissabte pot ser un dia històric per al teatre català. Fa uns mesos, les sales del país van anunciar un repte insòlit: omplir 60.457 butaques durant una sola la jornada i batre així el rècord mundial d’espectadors en un mateix dia. Sota el lema Cap butaca buida, l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), la revista Time Out i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, amb el suport de la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament de Barcelona, han mobilitzat 145 teatres i ateneus d’arreu del territori, que des del matí fins al vespre acolliran tota mena de propostes escèniques. “Volem que sigui com un Sant Jordi teatral”, explica la directora de l’Adetca, Isabel Vidal. "Som un país amb molta afició pel teatre i ho hem de reivindicar més –afegeix–. No ho valorem prou, però cada nit hi ha molta gent asseguda a la vegada en butaques de tot Catalunya". La iniciativa, que donarà el tret de sortida de la Setmana Mundial del Teatre, pretén revifar la presència mediàtica de les arts escèniques durant els mesos amb una activitat més baixa. "Després de Nadal, fins que arriba el Festival Grec no es parla gaire de teatre", diu Vidal.

De moment s'han venut 46.297 entrades, però la xifra definitiva no se sabrà fins dissabte al vespre. "Alguns teatres no venen entrades anticipades i volem respectar totes les maneres de treballar", diu Vidal, que espera "un salt quantitatiu" en el recompte final. En qualsevol cas, les dades actuals ja situen la iniciativa en un "rècord històric, tant d'ocupació com de venda d'entrades en un mateix dia". I afegeix: "Si te'n vas a Broadway o a Londres, potser trobaràs xifres similars, però no tenim constància de cap altra iniciativa que hagi fet una crida institucional a tota la ciutadania de manera coordinada". Veient la bona rebuda de la proposta, Adetca té previst instaurar-la com una tradició més de l'ecosistema teatral. "De cara a l'any vinent, esperem que els teatres ja tinguin en compte la data del Cap butaca buida a l'hora de confeccionar les programacions", diu la directora. 

Per celebrar la jornada, l'ARA dona veu als espectadors. Per què els agrada el teatre? Què n’esperen? Quina és l’obra que els ha impactat més? Quin record els ve al cap quan pensen en un escenari? Què els preocupa? Reunits al Teatre Lliure de Montjuïc, quatre aficionats expliquen la seva història d'amor amb el teatre.

Carme Torres: "Soc devota del teatre més clàssic"

Quan no aixecava ni un pam de terra, la barcelonina Carme Torres ja es movia pels camerinos del Teatre Romea amb naturalitat. “El meu avi era actor i se m’enduia a totes les estrenes –explica–. Havia treballat amb La Trinca, Joan Capri, Cassen, Rosa Maria Sardà, Pau Garsaball. Jo era molt petita i no entenia gaire res, però recordo que em quedava embadalida mirant els actors”. Han passat més de cinquanta anys, però aquell sentiment infantil encara l’acompanya: “Cada vegada que entro en un teatre, sento una emoció que no puc explicar”. Després d’uns anys més aviat desconnectada de l’escena de Barcelona, li va tornar a venir “fal·lera per anar al teatre” i va decidir apuntar-se a l’associació d’Amics de La Perla 29. Des de fa un temps, és la vicepresidenta de la junta de l’associació i dedica bona part del dia a dinamitzar activitats per als socis.

Tot i que està oberta a tota mena de propostes teatrals, es declara “devota del teatre més clàssic”. “Una de les obres que m’ha impactat més és Agost de Tracy Letts, que es va fer al Teatre Nacional i hi sortia Anna Lizaran –diu–. Ara també hi ha actors molt vàlids, però m’he quedat una mica enyorada, deu ser cosa de l’edat”. ¿Com a espectadora, què considera que es podria fer millor? “Els preus de les entrades són una limitació important. El teatre s’ha de pagar, perquè ha de cobrar tothom, des del director fins al tècnic que col·loca l’escenografia. Però és veritat que ara és massa car, estaria bé que es rebaixessin una mica”. 

Guim Oliver: "Com a espectador, sempre em fixo en quines tècniques fan servir els actors"

L’any passat, l’actor gironí Guim Oliver va veure una setantena d’espectacles. Tot i que la vocació li va arribar tard, no s’imagina què faria sense el teatre. “És la meva passió, però també la meva feina”, diu el jove, que estudia tercer de teatre físic a l’Institut del Teatre i ha treballat en produccions com L'última f**king nit al Teatre Lliure, Quan ens haguem torturat prou al Teatre Nacional i l’òpera Carmen al Gran Teatre del Liceu. “Com a espectador, ho vaig a veure absolutament tot –diu–. Sovint ni tan sols miro de què va l’obra, perquè precisament m’agrada descobrir coses noves”. Per deformació professional, no pot evitar mirar-se els espectacles des d’una perspectiva analítica: “Intento relaxar-me i separar l’oci de la feina, però sempre acabo fixant-me en quines tècniques fan servir els actors per entendre què m’agrada i què no”.

Aquest dissabte, segurament anirà a veure Pes mort, de MeriYanes Produccions, a la Sala La Planeta de Girona. “Sobretot vaig a veure teatre de text, perquè de teatre físic se’n fa relativament poc –explica–. Tot i això, m’agraden les arts escèniques en general, també la dansa i el circ". El primer espectacle que recorda és El príncep feliç al Teatre Municipal de Girona, i recentment l’ha entusiasmat Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) de Gabriel Calderón. ¿Què es podria fer per rejovenir les platees? “És mentida que els joves no van al teatre –diu Oliver–. El que sí que costa és trobar joves que vagin al teatre sense estar relacionats professionalment amb les arts escèniques. És una mica decebedor, perquè al final som els espectadors del futur”. I afegeix: “Tant de bo cada setmana s’omplissin totes les butaques. Seria meravellós, no?”.

Carme Torres, Guim Oliver, Albert Arévalo i Teresa Illanes, a l'Espai Lliure de Montjuïc.

Teresa Illana: "M'he arribat a passar setmanes senceres pensant en un espectacle"

La igualadina Teresa Illana va al teatre almenys dues vegades per setmana. A vegades, fins i tot tres. “Quan estàs una mica desmanegat, el teatre et pot ajudar a riure i plorar –explica–. En tornar d’una funció, soc incapaç de dormir. M’he arribat a passar setmanes senceres pensant en un espectacle”. Aquest dissabte té entrades per veure Austràlia d’Israel Solà, al Kursaal de Manresa. “Ja les tenia comprades molt abans que anunciessin la iniciativa, però estic encantada de participar al Cap butaca buida”, diu. Tot i que baixa sovint a Barcelona, també freqüenta el Kursaal de Manresa i el Teatre de l’Aurora i el Teatre Municipal Ateneu d’Igualada. “És important que els espectacles facin gira per totes les comarques. Jo encara tinc sort, perquè des d’Igualada ho tinc tot a un cop de cotxe, però per a la gent que viu fora de Barcelona no sempre és fàcil arribar-hi”, assegura.

L’afició pel teatre li ve de petita, sobretot dels Pastorets. “Jo no hi he actuat mai, però sempre esperava amb candeletes els dies de Nadal”, diu. De més gran, es va engrescar amb la sarsuela i els musicals. “Recordo molt Els miserables, Mar i cel, Flor de nit… De Dagoll Dagom ho he vist pràcticament tot”, explica. Tot i que li interessa especialment “la comèdia i el drama”, no té manies a l’hora de comprar entrades: “Últimament, he vist tant Els Watson al Teatre Nacional com Macbeth al Teatre Lliure, que no tenen res a veure, però m’han agradat molt totes dues”. Això sí, si pot, no es perd els espectacles de proximitat: “Et sents més acollit i la història t’arriba més endins”.

Albert Arévalo: "Soc un espectador bastant promiscu"

Albert Arévalo viu i treballa a Montcada i Reixac, però sempre que pot baixa a Barcelona per no perdre’s cap obra de la cartellera. “Hi vaig entre un i dos cops per setmana –diu–. M’agrada especialment anar-hi entre setmana, és una manera de trencar la rutina de la feina”. Tot i que la seva família no tenia cap vincle amb les arts escèniques, de jove va quedar “enlluernat” pel teatre musical i ja no hi va haver marxa enrere. “A poc a poc se’m va inocular el verí de l’escenari, fins que un dia em vaig animar a actuar”, explica. Actualment, dirigeix el grup de teatre amateur TEA345, de Montcada i Reixac, i s’encarrega del Ball de les Bruixes de Viladrau. També forma part de la junta de l’associació d’Amics de La Perla 29 i del Consell de Públics de La Villarroel.

¿En què es fixa a l’hora de comprar entrades? “Soc un espectador bastant promiscu –explica–. M’agrada el teatre més clàssic, però també les obres que barregen llenguatges i aconsegueixen innovar. Vaig gaudir amb Voltaire/Rousseau de Josep Maria Flotats, però també amb Falaise al Teatre Lliure”. I afegeix: “El que busco és que el teatre em sacsegi, ja sigui des de l’humor, el drama, l’impacte visual o la posada en escena. M’agrada olorar els espais escènics, emocionar-me amb les històries, identificar-me amb els personatges”. Com a espectador, Arévalo valora que els teatres generin “espais que allarguen l’experiència teatral més enllà de l’espectacle”, com els assajos oberts i els col·loquis postfunció. “El teatre és un transmissor cultural brutal, però també és un element cohesionador –argumenta–.  No es tracta només de veure l’obra, sinó de compartir-la i comentar-la amb altra gent”. 

stats