Mentre parlava de Fuga de conills amb l’equip que l’havia de portar als escenaris (la companyia Zero10), la dramaturga i directora Martina Cabanas anava rebent confirmacions d’algunes certeses bolcades a l’obra. “Nosaltres encara som joves”, li deien els seus companys. “I jo els deia que amb 35, 38 o 40 anys està molt be sentir-se jove, però que jove se n’és als 25”. Fuga de conills és “el retrat impressionista d’una generació” caracteritzada, entre altres trets, per la seva resistència a envellir. Però també per una incapacitat de triar i decidir que converteix els seus membres en responsables de la seva grisor laboral i vital. En tot cas, l’obra és també o, més ben dit, és per sobre de tot un cant a l’amistat en el seu sentit més literal, perquè els personatges es parlen a vegades amb cruesa, sempre amb sinceritat.
“La nova família actual són els amics, és a ells a qui acuts quan necessites diners o has de compartir els resultats d’una prova mèdica”, reflexiona la Martina. Quan va escriure Fuga de conills era a l’Argentina treballant per a Els Joglars, amb qui ha col·laborat més d’una dècada en tasques de dramatúrgia, escenografia i ajuda de direcció (recentment ha dirigit Albert Boadella en el seu espectacle autobiogràfic Zènit ). El cas és que enyorava els amics. I pensant en ells va escriure aquesta història agredolça, en alguns moments realista, en d’altres onírica, protagonitzada per dos actors i un DJ habituals de les regions menys glamuroses de les seves respectives professions, com la faceta d’animadors en una celebració d’aniversari que els reuneix avui. Hi ha molta música punxada en directe (de Bach a The Communards), molt esbojarrament i, també, unes ganes de festa encomanadisses que acaben calant entre els espectadors. Fuga de conills es representarà a la Sala Atrium de l’1 al 25 de març.
