Las Huecas: "Si una temporada has rebut 200.000 euros, potser no els has de rebre la següent"

BarcelonaDes que van debutar el 2017 amb Projecte 92 a l'Antic Teatre, Las Huecas –formada per Júlia Barbany, Núria Corominas i Andrea Pellejero– s'han alçat com una de les companyies més interessants i trencadores de l'escena contemporània. Amb el segon espectacle, Aquellas que no deben morir (2021), van fer el salt a Temporada Alta i van fer gira. I amb el tercer, De l'amistat, han estat durant dues temporades a la Sala Beckett. Ara arriben per primer cop al Teatre Lliure amb Riure caníbal, una peça coproduïda pel Centro Dramático Nacional (CDN) i que ja s'ha pogut veure a Madrid. A partir de l'auge de l'extrema dreta, el muntatge qüestiona les formes teatrals dels polítics que utilitzen discursos simplistes per guanyar vots. Riure caníbal compta amb la col·laboració de Sofía Asencio i Judit Martín i serà a l'Espai Lliure des d'aquest divendres i fins al 8 de febrer.

"Cada vegada més, la classe política fa teatre. La barbàrie, la violència i el feixisme es disfressen des de la sàtira. Davant d'això, volem reivindicar el nostre lloc com a idiotes de forma més o menys professional", afirma Corominas. Amb aquest objectiu, la companyia situa a l'escenari un grup de polítiques europees d'extrema dreta que es troben en un teatre. "El que elles mateixes escenifiquen se’ls va girant en contra en una mena d’escape room estrany que se les acabarà carregant", explica Barbany. Les protagonistes són personatges buidats de sentit, que parlen en un anglès macarrònic (la peça està sobretitulada) i als quals només els preocupa la identitat nacional, la puresa i la pàtria. "Ens centrem en denigrar-les i en què el mecanisme teatral acabi amb elles", diu Barbany.

A Riure caníbal el pes principal recau en l'artefacte escènic, una decisió artística que va generar tant amants com detractors en l'estrena al CDN de Madrid. "S'enfadaven perquè deien que aquesta no és la bona manera de representar l'enemic. Un dia a mitja funció vaig veure marxar vuit persones. Però també vam tenir ovacions. No hi havia terme mitjà", diu Coromina. Malgrat aquesta reacció, la companyia subratlla que la peça no està pensada per provocar ni per generar odi. "En realitat és un muntatge molt català, amb escatologia, sentit de l'humor i autoironia. A l'estil de La Cubana i els Joglars", destaca Barbany.

Revisar el repartiment de fons

El camí que han seguit Las Huecas durant la darrera dècada els ha permès accedir als principals teatres públics catalans –aquesta temporada també havien de participar al festival Zip del Teatre Nacional de Catalunya, però al final no hi seran–. Tot i això, la companyia reivindica que l'entrada a aquestes sales no és fàcil ni igualitària per a tots els creadors. "No pot ser que els diners públics vagin sistemàticament només a una part del sector. S'hauria de revisar la forma de repartir-los perquè no només recaiguin en una sèrie de projectes de forma reiterada, mentre que d'altres no tinguin finançament. Si una temporada has rebut 200.000 euros, potser no els has de rebre la següent", reclama Corominas.

La precarietat del sector és també un dels seus cavalls de batalla. "És difícil poder sobreviure amb propostes que excedeixen els límits del que es considera teatre contemporani. No necessàriament hem de fer espectacles austers, però el context no sempre hi està preparat", lamenta Barbany. Corominas també critica el "relat meritocràtic" sobre l'accés als teatres públics: "És injust, perquè hi ha gent fent coses molt bones que potser encara no s'han fet un públic i que també es mereixen una coproducció al Lliure".