L'esperança traïda a la meca dels refugiats

No sempre l’èxit té cua, però és el cas de la nova i impronunciable obra de Daniel J. Meyer que ha aixecat el teló amb les entrades exhaurides. I cal pensar que aquesta expectació és fruit de l’èxit de la seva obra anterior, A. K . A (Also Known As), monòleg d’un adolescent sobre la seva identitat estrenat el 2018 a la Sala Flyhard, guanyadora de molts premis i que l’any passat encara girava per Espanya.

Meyer torna a parlar d’identitat en una història de refugiats que arriben a l’adorada Suècia amb l’esperança de començar una nova vida. I no és fàcil, és clar, encara que estiguem parlant d’un país que ha presumit d'acollidor. Suècia és una societat benestant i progressista que obre les portes a les víctimes de revoltes, dictadures, guerres... Una actitud política que cal lloar en una Europa que l’any passat va rebre 300.000 persones, segons Frontex, sense comptar els ucraïnesos que fugien de conflictes perifèrics.

L'Ivan (Pau Escobar) i el Petar (Biel Castaño) venen de Sèrbia. La guerra es va acabar, però la por no. L'Ivan vol un lloc on el seu germà petit pugui ser feliç. I segons com, ell també. Ja són a Estocolm. Els rep, ens rep a tots, l'Inge (Diana Gómez), una entusiasta coordinadora del procés d’integració dels nouvinguts a la societat sueca. Una jove solitària com tants dels seus compatriotes. Una solitud anomenada independència amb nefastes conseqüències, com reflecteix la pel·lícula La teoria sueca de l’amor (Filmin), d’Erik Gandini i que Meyer remarca també al seu text confrontant la calidesa emocional dels nouvinguts i del voluntari col·laborador, el bosnià Tarik (Quim Àvila), amb la respectuosa fredor dels suecs.

La síndrome de resignació

Uppgivenhet és la paraula sueca que defineix l’anomenat síndrome de resignació. Es tracta d’una reacció neurològica dels refugiats més joves a qui se’ls estronca qualsevol esperança. Una malaltia sobre la qual també s’aixecava l’obra de Clàudia Cedó Síndrome de gel, estrenada al Lliure de Gràcia el març passat. Uppgivenhet és un text força narratiu construït a base d’escenes curtes, algunes diria que prescindibles, al qual la directora, Montse Rodríguez Clusella, sacseja amb nombrosos moviments dels protagonistes que canten, ballen, toquen el tambor... però que al nostre entendre, fins molt al final de l'obra, no deixa sentir la terrible angoixa que ben segur viuen els interns en institucions com els CIE.