Crítica de teatre
Cultura Teatre 12/10/2022

Un poètic i colpidor viatge per les reflexions de la premi Nobel Elfriede Jelinek

Tot rutlla en aquesta molt recomanable proposta dirgida per Magda Puyo

2 min
Una imatge de 'Viatge d'hivern' a la Sala Beckett
  • Direcció: Magda Puyo
  • Traducció: Marc Villanueva
  • Dramatúrgia: Magda Puyo i Marc Villanueva
  • Amb Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Clara Peya (Bru Ferri) i Encarni Sànchez
  • Sala Beckett. Fins al 30 d’octubre

Elfriede Jelinek va inspirar-se en el cicle Winterreise de Franz Schubert i Wilhelm Muller per escriure Viatge d’hivern. I, si bé no hi ha rastre d’aquelles cançons en l'obra de la premi Nobel, sí que hi ha un lligam anímic. Schubert va compondre aquesta sèrie de lieder al final de la seva vida, malalt de sífilis o tifus, i hi va abocar les reflexions d’un home malalt d’amor que passeja tot sol una tarda d’hivern. Jelinek aboca en la seva obra reflexions personals, artístiques i fins i tot íntimes de la seva pròpia vida que en la proposta de Magda Puyo venen embolcallades per la urgent delicadesa, per la dramàtica voluptuositat, de la música de Clara Peya.

No ha sigut fàcil la vida a la seva Àustria natal per a una dona feminista, comunista, que no té pèls a la llengua a l'hora de mirar el seu país i els seus conciutadans amb tanta duresa com profunditat, en la línia, més irònica que iracunda, de Thomas Bernhard. Viatge d’hivern (2011) és un despullament de l’autora a través d’un seguit de monòlegs en els quals Jelinek ens parla del pas del temps, del passat i del futur com a conformadors de la vida; de la negació de l’horror a partir del cas real d’una nena tancada en un soterrani dels 9 als 18 anys; de la llavor de la serpent feixista que encara nia en certs estrats de la societat austríaca; de la relació amb la seva mare i el seu pare, perdut en les ombres i les boires de la demència o l’Alzheimer. I, gràcies a una excel·lent traducció de Marc Villanueva, la seva veu ressona amb intensitat, amb profunditat. Ens insinua un somriure còmplice amb el fet de vagar i divagar d’una esplèndida Rosa Cadafalch per l’ahir, l’ara i el demà; et fot un cop de puny al cor quan els ociosos burgesos canten a cor una tonada que ens recorda el Tomorrow belongs to me de Cabaret; o et trasbalsa amb la pèrdua del pare amb un magnífic Pepo Blasco.

Madga Puyo ens ofereix un atrevit viatge poètic per la paraula (i quina paraula!), intel·ligentment adobada amb la música de Clara Peya i les coreografies d’Encarni Sánchez, que a més ens brinda un poderós solo entre els núvols d’escuma gelada d’un excel·lent espai escènic de Judith Colomer. Tot rutlla en aquesta molt recomanable proposta a la qual l’actriu Laia Alberch puntua amb dues belles cançons.

stats