Estrena teatral
Cultura  /  Teatre 20/01/2023

Raquel Sans: “Vaig adonar-me del masclisme explicant contes als meus fills”

Periodista

4 min
La periodista Raquel Sans fotografiada a Barcelona

BarcelonaRaquel Sans (Barcelona, 1974) es defineix a ella mateixa com a "tastaolletes", i el seu darrer pas professional ho demostra prou bé. La periodista, excorresponsal a Washington de TV3 i presentadora del Telenotícies migdia, ha debutat al teatre al costat de Ramon Madaula. Junts protagonitzen Buffalo Bill a Barcelona, una entrevista teatralitzada a aquest heroi nord-americà de finals del segle XIX. L'espectacle, que es pot veure al Teatre Goya, serveix a la periodista per explicar des d'un altre lloc les llums i les ombres d'un país que l'apassiona, els Estats Units.

Què et porta a fer el salt al teatre?

— D’entrada, que no està gaire deslligat de la meva feina. Faig el paper d’una periodista que vol entendre el rol de Buffalo Bill com un dels primers símbols de la nació nord-americana. És un país farcit de contradiccions. Ens hi emmirallem per moltes coses, per d’altres el detestem. Al final m’he adonat que l’entrevista és un recurs més a la meva disposició per parlar d’un país que em fascina i d’un episodi de la seva història poc conegut, la colonització.

Com desmunteu aquest episodi?

— Ens ha arribat des d’una visió molt concreta, la del colonitzador. A l'espectacle no el mirem com una gesta, que és la visió dels westerns. Els nadius o indígenes no apareixen als mitjans de comunicació, només quan protesten perquè els passen infraestructures i gasoductes pels seus territoris. Però aquesta èpica sobre la colonització hi és, als discursos dels presidents. L’espectacle m’ha permès obrir els ulls, documentar-me i adonar-me que la colonització va ser en realitat un genocidi amb majúscules.

Quin vincle té Buffalo Bill amb Catalunya?

— Va venir a Barcelona, però la seva estada no va ser com a la resta del món, on era un ídol de masses. Ell era cowboy, caçador de búfals i després es va convertir en empresari del circ. A Barcelona no el vam entendre. Per què va fracassar? Hi ha l’explicació que era desembre, feia un espectacle a l’aire lliure, hi havia una passa de grip. Però a l’espectacle, escrit pel Ramon Madaula, es juga amb el tarannà americà versus el català. Nosaltres, amb tot el bagatge que tenim, podríem ser un imperi. En canvi, seguim els Estats Units, que en 240 anys han sabut crear del no-res i que tothom els vagi al darrere.  

¿Hi estàs d’acord amb aquesta mirada sobre els catalans?

— Som una mica esquerps, secs, ens costa fer volar la imaginació. Els americans són capaços de crear símbols i mites a partir de coses molt petites. Tenen una autoestima molt potent. Ja els ho ensenyen a l’escola. A Catalunya hi ha gent emprenedora molt bona, som un país de petites i mitjanes empreses, però no hi ha la millor legislació per ajudar-los. Ens ho hem de creure i els que legislen ens han d’ajudar.

Ramon Madaula i Raquel Sans a l'espectacle

Quines són les ombres dels EUA?

— L’esclavitud i el genocidi de nadius. El racisme existeix a tots els nivells, és molt difícil de resoldre. Els negres eren ciutadans de segona fins i tot quan es va crear la Constitució. Encara ara perdura: viuen en barris més desafavorits, tenen menys qualitat de vida, pitjors feines, menys capacitat econòmica. L’altre gran problema són les armes. És un territori tan extens que tindrien sentit en territoris molt concrets, igual que aquí hi ha llicències de caçadors. Però la generalització que se n’ha fet és equivocada. Un dels motius de la brutalitat policial són les armes que té la població.

La virilitat i l’arquetip de masculinitat de Buffalo Bill encara perviuen avui. Com t’hi relaciones?

— Se’m posen els pèls de punta. Vaig adonar-me del masclisme explicant contes als meus fills. Les històries acabaven sempre amb el noi ajudant la noia per solucionar un problema. Ara estic molt susceptible amb aquest tema, també pel que fa al llenguatge. Vinc d’una mare que no és gens masclista. Es va quedar vídua molt jove, amb 42 anys, i va haver de tirar endavant amb tres filles. M’ha faltat la figura paterna, i és una patacada odiosa perquè no és llei de vida, però al mateix temps et fa espavilar amb el teu dia a dia i amb la teva vida. No vull seguir transmetent certs arquetips als meus fills. Faig moltes preguntes, vull que reflexionin des de petits perquè no els venguin la moto com me la van vendre a mi durant tants anys.

Per què vas tornar dels Estats Units?

— M’hi hauria quedat més temps, però normalment la corresponsalia dura quatre anys i jo estava sola amb els meus fills de 3 anys i un any i mig. El meu marit anava i venia, jo tenia una cangur vivint amb mi. Va ser l’època de la candidatura de Trump i de les eleccions, el ritme era frenètic i el moment, apassionant. Treballava des de les sis del matí fins a les vuit del vespre. Em va semblar que el més sensat era tornar, i va encaixar que quedava una peça lliure al Telenotícies migdia.

Ara fas parella amb Xavi Coral. ¿Arribarà un dia que el Telenotícies el presentaran dues dones?

— La Mònica Terribas ho va intentar. En la seva època com a directora vaig fer algunes proves del Telenotícies amb dues dones. Ara es fa en altres formats, com per exemple a Els matins. Però no sé si la igualtat que busquem ha de passar perquè hi hagi dues dones presentant el TN. Al final som la meitat de la població. Veig pitjor que hi hagi un home veterà i una dona jove al davant d'un programa. Aquest clixé és el més complicat de trencar. Potser hem de començar perquè a les dones, a mesura que fem anys, se’ns vegi tan interessants com als homes.

stats