Xavier Albertí reivindica l'obra "estratosfèrica" de Josep Maria de Sagarra al Teatre Nacional

BarcelonaXavier Albertí torna al Teatre Nacional tres anys després d'Els homes i els dies i ho fa per la porta de la Sala Gran. L'exdirector del Teatre Nacional lidera l'aposta de repertori teatral català de més envergadura de l'any, La corona d'espines, i no ho és només pel gran format, els onze actors i la gira per Catalunya i Mallorca, sinó perquè aspira a col·locar tot un Josep Maria de Sagarra (1894-1961) al lloc que creu que li pertoca.

"Amb Sagarra no hem fet operacions com sí que hem fet amb Josep Pla, a qui li hem tret la flaire de cert franquisme per posar en valor l'obra literària. Amb Sagarra fa certa mandra. No a la nostra ciutadania –que crec que tindrem quòrum i, de fet, anem molt bé de venda d'entrades–, sinó a part de la intel·lectualitat que ve dels anys 60 i 70, que acusaven Sagarra de ser fàcil, deien que escrivia versos com qui feia pipí. Poetes com Narcís Comadira i Enric Casasses s'han escarrassat a dir que no hi ha res d'això i que la seva qualitat és estratosfèrica. Però encara hi ha gent que pensa que Sagarra està millor als llimbs ideològics que a l'altar dels prohoms de la pàtria literària, potser perquè ve de rancio abolengo, potser perquè accepta una condecoració d'Alfons X atorgada per Franco, potser perquè va fer un pregó de la Mercè en castellà des del balcó de l'Ajuntament en ple franquisme", deixa anar Albertí. El director defensa que tot Sagarra, les cinquanta obres que va publicar, són extraordinàries, potser només amb l'excepció de les adaptacions alimentàries de Molière que va fer al final de la seva carrera per a major glòria de Joan Capri. "És curiós que a la Catalunya del 2025 no tinguem una biografia de Sagarra. Tenim llacunes massa importants per donar per acabada la recuperació de la cultura que va ser estroncada pel franquisme", alerta.

Feminista 'avant la lettre'

La corona d'espines, que es podrà veure del 13 de novembre al 21 de desembre, se situa a la Solsona de finals del segle XVIII, una petita ciutat d'interior que tenia una estructura conservadora vinculada a la noblesa d'arrels profundes. Era un indret que coneixia i on havia passat alguns estius. Allà hi imagina un embolic de famílies i poder: el senyor de Bellpuig (Abel Folk), en hores baixes, necessita casar el seu nebot, que no té pares, amb una pubilla de cuixa forta, filla dels senyors del Miracle (Oriol Genís i Rosa Vila). La història explora la maternitat, el poder, l'amor, l'honor i la família que no és de sang, en una crítica a la societat de l'època. El paper de la criada Marta (Àngels Gonyalons) encarna el títol de l'obra: "La corona d'espines apareix als retaules gòtics, al segle XIV, i no és un element de vexació sinó que té a veure amb la idea d’autosacrifici per entregar-se a la redempció d’una societat i als valors ètics que ens han de governar per tenir una societat millor", explica. "La Marta és una dona intel·ligent que lluita en un gran heteropatriarcat i no la deixen ser ella mateixa", hi afegeix l'actriu.

La corona d'espines, com les grans obres de Sagarra, està escrita en vers. Són 4.664 versos –dues hores de funció– amb els quals la companyia s'ha entrenat per no tenir ni cantarella, ni sonar carrinclona, ni encarcarada. "El vers de Sagarra és un prodigi tècnic –adverteix Albertí–. És una partitura d'una musicalitat extraordinària". Sagarra escriu en vers perquè, "per sobre de tot, és poeta", però també perquè quan torna de l'exili i escriu sense vers "veu que no connecta amb el públic català, segrestat per la nit fosca del franquisme", explica Albertí, que destaca el bagatge literari de l'autor, que domina el Segle d'Or espanyol però també Shakespeare, que ja ha traduït des de l'exili francès gràcies al mecenatge de Cambó tot i saber que el franquisme no permet representar un autor estranger en català. El vestuari d'època (Sílvia Delagneau i Marc Udina), una escenografia classicista (Max Glaenzel) i Jordi Domènech tocant el clavicèmbal completen el retrat.

Compromís ètic

"Que Sagarra situï l'obra el 1793 no és banal, és just després de la Revolució Francesa. El moment que cau la guillotina al cap de Lluís XVI i de Maria Antonieta és un full del calendari que canvia radicalment la història de la humanitat: es passa de ser súbdit a ser ciutadà", explica Albertí. Tampoc no és en va que Sagarra l'escrigui el 1930, quan Lorca escriu El público. "Estem en un moment convuls. És el final de la dictadura de Primo de Rivera i falta poc temps per a la Segona República, que també canviarà la vida dels ciutadans".

I tampoc no és casual que Albertí esculli ara aquest text, que serà la quarta vegada que es representarà en teatre professional (s'estrena el 1930, el 1971 va al Romea i el 1994, al Centre Dramàtic de la Generalitat): "La corona d'espines va de redimir una societat i va d'entregar als altres una dimensió de llibertat i compromís global per tenir una societat millor", diu. Això és també el que desitja fer Albertí: que el públic surti feliç però amb una felicitat amb dimensió ètica i social, que és la que ens dona "el gaudi durador de ser membres d'una col·lectivitat".