TEATRE

El temps de la por de Josep Maria Miró

‘Temps salvatge’ TEATRE NACIONAL

10 DE MAIG

No, no és un bon lloc per viure-hi, aquesta urbanització als afores d’un poble a prop d’alguna frontera. La pregunta la fa la Ivana, una adolescent de 17 anys que torna a casa de la seva àvia després de la mort prematura de la seva mare. I no ho és no tan sols per la fredor del racionalisme de formigó i vidre dels apartaments o per la pobra i trista il·luminació de l’espai comú on hauria de lluir una piscina, sinó per la incapacitat dels veïns de bastir ponts entre ells, per la desconfiança i sobretot per la por individual i col·lectiva que generen unes pintades a les parets, la desaparició d’una noia o les ombres d’estranys que a la nit travessen un bosc proper. Una comunitat amenaçada, un refugi en perill.

Quan s’acabarà aquest temps salvatge?, pregunta la Raquel en l’epíleg que apaivaga la brutalitat del final. Eltemps és salvatge pels tres mesos de sequera seguida de dies i dies de pluja, però és més salvatge encara per les frustracions individuals, pels desitjos carnals que destapa la Ivana, per la solitud dels que aparentment comparteixen la vida, i per la violència, tant la sexual -que amaga una història terrible amb ressons de rabiosa actualitat- com la dels que trafiquen amb refugiats que busquen una vida millor.

Tot això és dins de l’última obra de Josep Maria Miró, a la Sala Gran del TNC. Obra fidel a la seva manera d’enfocar el món i a un teatre que vol reflectir-lo amb tota la seva complexitat, girant sempre entorn de preguntes que no tenen una resposta unívoca. A Temps salvatge hi ha ressons d’obres anteriors. Des de la pulsió sexual de mort d’aquell desmesurat Gang Bang fins al somni trencat de Nerium Park, passant per la reconstrucció de la memòria d’Olvidémonos de ser turistas o l’espant social d’El principi d’Arquimedes. Temps salvatge és més complexa, més ambiciosa i certifica la qualitat d’un teatre d’ara que no cedeix a les modernitats. Obra coral amb interpretacions ben temperades per la discreta direcció de Xavier Albertí i amb una agradable sorpresa per un gran personatge, Laia Manzanares en un paper que m’evoca el visitant del Teorema de Pasolini. Manzanares colpeix, et remou de la butaca amb la seva inquietant credibilitat.

Etiquetes

Més continguts de

SANT JORDI

Amb el suport de

Amb el suport de

Aquest és un contingut editorialment independent, escrit i editat per periodistes de l'ARA i finançat per un tercer

Seguir llegint →

Recomanador de Sant Jordi interactiu

El recomanador de llibres per Sant Jordi

Entra aquí i descobreix quin llibre t'interessa: respon a quatre preguntes bàsiques i et proposarem els títols que encaixen amb la teva elecció. Tens prop de 200 títols per jugar