'Terra baixa': matar el mite, Guimerà i qui faci falta

'Terra baixa'

Teatre Lliure de Gràcia. Fins al 6 de març

Em va sorprendre força que Roger Bernat volgués retre homenatge a Fabià Puigserver tot commemorant els més de trenta anys de la Terra baixa que el gran escenògraf i director va estrenar el 1990 al Mercat de les Flors amb Lluís Homar, Emma Vilarasau i Joan Miralles com a protagonistes. Em va sorprendre perquè Bernat no acostuma a treballar sobre personatges i no ha desaprofitat mai l’ocasió per titllar el teatre de text convencional de rèmora del passat confrontada a les noves formes dramatúrgiques en les quals ha treballat després de la desaparició de la seva companyia General Elèctrica, amb la qual sens dubte va assolir espectacles transgressors i, sobretot, interessants.

Bernat tenia raó quan va dir que era inviable, a més d’impossible, fer una reproducció fidel de la proposta de Puigserver segurament perquè tots sabem que si ara veiéssim un espectacle de Margarida Xirgu o reviséssim l'aleshores magnífic Estudio 1 de TVE o fins una estrena de Shakespeare de la seva època, quedaríem decebuts. I és que és difícil deslligar una producció teatral del seu temps.

La solució passava, va explicar, per reproduir uns fragments de l’obra conservant el text i les accions originals segons la gravació de TVE a Catalunya amb un grapat d’actors i actrius que canvien en cada funció i que no han pogut assajar. Intèrprets que reben les instruccions per auriculars i que poden mirar la gravació citada en una pantalla al damunt de la graderia. Tot un experiment. Però amb quina intenció?

Cal recordar que Terra baixa és l’obra més internacional de Guimerà, sotmesa a mirades artístiques ben diverses, entre les quals el Terra baixa reload de La Fura dels Baus (2001). Cal recordar també que la visceral proposta de Puigserver feia servir un llenguatge dialectal propi de la terra i dels personatges d’aquell temps i que el director era un obsés dels petits detalls. La despullada proposta de Bernat descontextualitza el drama cercant un humor que no hi és per la via de l’exageració en les accions i en la manera de dir el text fent-lo incomprensible, sobretot en els primers minuts; i a la fi convertint el pretès homenatge en quelcom semblant a una burla, en l’assassinat conscient o inconscient del mite, de Guimerà i de qui faci falta. "Quina merda!", va cridar un espectador cansat de no entendre ni un borrall del que deien els intèrprets.

El públic d’estrena va aplaudir amablement.