El TNC explora el sacrifici modern amb 'La balena blava'

BarcelonaA principis del segle XX, el compositor rus Igor Stravinsky va imaginar un ballet sobre el ritual d’una jove que dansa fins a la mort per aconseguir la benevolència dels déus. L’espectacle, titulat La consagració de la primavera, va trencar amb la tradició musical i va inaugurar el camí de les avantguardes del segle XX. Cent anys més tard, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) recupera l’obra per fer-la dialogar amb la creació de dues artistes contemporànies. Amb la peça de Stravinsky com a referència, la dramaturga Victoria Szpunberg i la compositora Raquel García-Tomás han elaborat La balena blava, un nou muntatge que parteix de la idea de sacrifici del ballet i la trasllada a l’època actual. L’espectacle, de 20 minuts de durada, s’estrena dissabte i també es representarà diumenge a la Sala Gran del TNC amb la participació de l’Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc), dirigida per Edmon Colomer. A continuació la formació interpretarà La consagració de la primavera amb més d’un centenar de músics a l’escenari.

“ La balena blava és una obra d’un gènere poc habitual, el monodrama. Consisteix en un monòleg amb acompanyament orquestral”, explica el director del TNC, Xavier Albertí. El protagonisme de la peça recau en una directora d’institut que interpreta Marta Angelat. “Rep un missatge anònim que l’alerta que un dels seus alumnes forma part del joc de la balena blava i està a punt de suïcidar-se”, assenyala Szpunberg. Aquest suposat joc de proves que incita els jugadors a autolesionar-se a través d’internet va convertir-se en notícia fa un any quan els Mossos van detectar alguns casos d’adolescents que hi participaven. En conèixer l’existència d’aquests reptes macabres, Szpunberg va preguntar-se com se senten els mestres davant la possibilitat que els alumnes els segueixin. A través de la veu d’Angelat, La balena blava explora la confusió, la impotència i el sentiment de fracàs d’una professora que no entén el sacrifici al qual incita el joc però se sent responsable de les conseqüències. “No sap qui és la víctima, ni si és un noi o una noia -precisa la dramaturga-. També se sent culpable d’haver contribuït a alimentar un sistema on els altres se sacrifiquen i, per tant, no funciona”.

Szpunberg va acabar el text abans dels atemptats del 17-A, però considera que l’obra també es pot llegir a partir d’aquests fets: “Recordo la carta d’una professora dels nois de Ripoll que es preguntava què havia fet malament”. La música de l’obra s’inspira en la formalitat del text, que utilitza repeticions, canvis de ritme i anades i vingudes en el temps. “Volia que la peça contrastés amb La consagració de la primavera, així que a l’orquestra no hi ha ni vent fusta ni vent metall, però incorpora música electrònica i un cor”, subratlla García-Tomás. La compositora ha partit de la segona part de la peça de Stravinsky que, diu, “és menys reconeixible però crea una atmosfera més reflexiva”, per interactuar amb les emocions de la protagonista. Per a García-Tomás, l’exercici de creació ha consistit a idear una obra que es fusioni amb el monòleg i alhora recordi La consagració de la primavera. “És com si la música de Stravinsky estigués sota l’aigua i anés traient el cap a la superfície”, afirma.