'El traidor': el primer macrojudici a la Màfia, filmat amb pols vibrant per Marco Bellocchio

Crítica de l'últim treball del director italià, que tanca la dècada, com Scorsese, amb una obra mestra

Direcció: Marco Bellocchio. Guió: Marco Bellocchio, Ludovica Rampoldi, Valia Santela i Francesco Piccolo. 152 minuts. Itàlia, Alemanya, França i Brasil (2019). Amb Pierfrancesco Favino, Maria Fernanda Cândido i Fabrizio Ferracane.

Hi ha com a mínim una seqüència a El traidor amb què resulta impossible no sentir-se violentat moralment. Es tracta de la reconstrucció de l’atemptat contra el fiscal Giovanni Falcone, màxim responsable de processar i d'empresonar la cúpula de la Màfia durant els anys vuitanta. La càmera és dins el cotxe amb Falcone i la seva dona quan es produeix l’explosió que els fa saltar pels aires. Però el cop real arriba instants després, quan veiem la Cosa Nostra festejant la mort del seu perseguidor. La imatge és inassumible, com si els brindis i les riallades ressonessin per tot Itàlia, emmudida per la commoció. Es tracta del moment clau en què Marco Bellocchio defineix la Màfia com un contraplà de la societat italiana, aliena al seu dolor i alhora intrínsecament relacionada amb el seu destí. La posada en escena d’aquest fet traumàtic se suma a la llista d’ítems amb què el director de Bobbio enfronta els seus compatriotes amb les esquerdes de la seva història; només cal recordar la poc complaent crònica del segrest i l'execució d’Aldo Moro a mans de les Brigades Roges a Bon dia, nit.

Marco Bellocchio, de l'anarquisme radical a l'entesa

Però El traidor no és una pel·lícula sobre Falcone. El rol capital que va tenir el fiscal en els fets narrats contrasta amb el poc temps que apareix en pantalla, atès que el protagonisme es desplaça cap a Tommaso Buscetta, l'home fort del crim organitzat convertit en delator i testimoni clau del macroprocés contra els capi mafiosos. I, concentrant la violència al tram inicial del film, quan s’encadenen les execucions entre clans, Bellocchio salda aviat el seu deute amb les convencions del relat criminal i posa el focus en el procediment judicial, allà on l’acció s’atura i la retòrica es tensa, per permetre captar l’aberració mafiosa a través dels gestos histriònics –un dels acusats es cus la boca com a protesta– i d’un discurs mentider i vil. I, enmig de tot això, la figura de Buscetta, encarnat per Pierfrancesco Favino, com un enigma, empàtic i alhora delirant en el convenciment que està trencant l’ omertà no perquè les autoritats l’hagin posat entre l’espasa i la paret, sinó perquè els seus antics col·legues han traït els codis d’honor de la Cosa Nostra. Xop de terribilità, el personatge emprèn una croada antiheroica que sembla capaç de desmuntar tot un sistema, fins que topa amb l’impassible Giulio Andreotti, autèntic mur de corrupció emparada per l’ordre. L’ex primer ministre és potser el més esgarrifós dels espectres recents que circulen per El traidor, pel·lícula de mirada severa i energia febril que constata que Scorsese no és l’únic veterà que tanca la dècada amb una obra mestra.