Teatre
Cultura 20/03/2022

El trauma dels refugiats vist per refugiats

‘Síndrome de gel’ mostra al Teatre Lliure l'impacte de la immigració i compta amb testimonis reals

4 min
Manar Taljo i Asma Ismail, dues de les protagonistes de 'Síndrome de gel'

BarcelonaLa palestina Asma Ismail va néixer en un camp de refugiats a Jerusalem i va arribar amb 33 anys a Madrid, acabada de casar amb un marroquí. “Jo estava molt il·lusionada i va ser posar el peu a Barajas i vaig sentir un fred profund a l’ànima que no se n’anava amb res. Em vaig posar a plorar. Em sentia molt sola encara que estigués amb ell. Deixes l’idioma, la família, les cares, la primavera...”, recorda. A l’Asma se li trenca la veu quan explica que, després de sis anys a Espanya, amb feina, casa i una filla menor d’edat, li van denegar el carnet d’identitat fins a tres vegades: “Em feien fora del país”.

Un tràngol similar és el que li passa al personatge que interpreta, en el seu debut teatral, a Síndrome de gel, al Teatre Lliure. “De veritat que els sentiments em surten sense actuar perquè encara tinc tota la ràbia”, diu l’Asma. A la ficció és una mare viuda refugiada a Suècia que veu com una de les seves dues filles es queda catatònica davant la notícia que els deneguen la residència i han de tornar a Síria, l’infern del qual van fugir cames ajudeu-me. La metge Elisabeth Hultcrantz va descriure aquest fenomen com la síndrome de la resignació. A Suècia, als anys 90, va afectar infants i joves que venien de l’Est i als quals es volia repatriar. Són canalla que desconnecta de la vida, queden com en coma malgrat que respirin, perquè somatitzen el dolor de la família.

Quan va llegir aquesta notícia, el director teatral Xicu Masó, que ja havia abordat el drama de la migració amb l’obra testimonial El metge de Lampedusa , va voler portar-la a escena per explicar l’impacte que pot tenir el desarrelament i l’abandó dels immigrants. A un conflicte humanitari global, amb morts massives al Mediterrani, ara s’hi ha afegit l’èxode de tres milions de persones per la guerra d’Ucraïna. Síndrome de gel es pot veure del 23 de març al 24 d’abril al Teatre Lliure de Gràcia.

Clàudia Cedó és la dramaturga que es va submergir en un tema tan desconegut com impactant i, a mig camí, va veure que necessitava ajuda. “Ens vam documentar molt, vam parlar amb Elisabeth Hultcrantz i amb famílies refugiades, però la meva mirada és inevitablement occidental i, per tant, esbiaixada”, diu l’autora. És aquí on va buscar la complicitat d’un artista que també ha viscut el fet migratori en primera persona: el poeta, traductor i periodista Mohamad Bitari. La seva família és de Natzaret però ell va néixer al camp de refugiats de Iarmouk, un districte de la ciutat de Damasc (Síria) que “s’assembla molt a Vallecas”, diu. Bitari afirma que va tenir el “privilegi” d’arribar a Espanya amb avió, però es va poder quedar gràcies a obtenir l’asil polític, cosa que li restringeix la llibertat de moviment pel món. “M’agradaria tenir la nacionalitat del meu país, d’on soc expulsat. Tenim casa i terrenys a Natzaret. Però ara estic demanant la nacionalitat espanyola perquè tenir nacionalitat em dona llibertat, i ho necessito per la meva feina”, explica.

Una escena de 'Síndrome de gel' al Teatre Lliure de Gràcia.

Mig àrab mig català

Síndrome de gel, doncs, suma moltes capes de veritat. D’una banda, tota la informació que s'hi explica és “radicalment veritat” encara que ho hagin ficcionat i situat en una única família. De l’altra, alguns creadors i intèrprets també han viscut de veritat el fet migratori i algunes situacions que s’hi expliquen. “Vam voler que la família àrab fos la més autèntica possible”, diu el director. Per això, l’obra té una singularitat afegida i és que manté l’àrab dins la família immigrant, per mostrar la dificultat que suposa per al nouvingut no entendre la llengua, però també perquè això provoca situacions greus, com que són els fills –escolaritzats en l’idioma local– els que fan d’intèrprets dels pares, se'ls fa responsables de l'esdevenir de la família i són els primers a rebre les males notícies. Per això van decidir que calia, a la ficció, buscar una intèrpret de la mare àrab. I aquí és on entra l’actriu Manar Taljo, filla de sirià i catalana, que també ha viscut la immigració com a segona generació. “Des d’aquí sents molta impotència quan la comunicació amb la teva família es perd, la informació que t’arriba és confusa, vius en un estat d’alarma constant. Per sort la meva família va poder marxar a Turquia, però no els podíem ni enviar diners. Va ser tan dur que hi va haver un punt que no volia saber més coses”, explica la Manar, que té nocions d'àrab.

“L’obra tracta la síndrome de la resignació però hem intentat treballar més enllà i no caure en els estereotips sobre l’Orient”, diu Bitari. El trauma de l'immigrant també va molt més enllà de l'enyor, com afirma el doctor Joseba Achotegui . L’Asma fa 12 anys que viu aquí, ara a Barcelona, però pensa que mai deixarà de sentir-se immigrant: “Segueixo sentint la soledat. Encara que t’adaptis, et queda alguna cosa. Em sembla que vaig arribar massa gran per integrar-me del tot”, reflexiona. La por, la marginació i el racisme estructural apareixen a l’obra. “Que maco que és el Mediterrani, vist des de la Toscana, la Provença i l’Empordà”, reflexiona Carles Martínez, que també actua a l’espectacle juntament amb Muntsa Alcañiz i Judit Farrés (que es divideixen el personatge d’Elisabeth Hultcrantz de gran i de jove), Ramon Micó, Roc Martínez i Jana Punsola (les dues filles) i l’actriu afrodescendent i activista antiracista Sílvia Albert Sopale.

stats