Viatge pels oasis d’Egipte i les muntanyes del Iemen, entre sacerdotesses posseïdes

Torroella de Montgrí“Somiava a recórrer el desert, conèixer els oasis d’Egipte, les antigues fortaleses i les ciutats adormides de Pèrsia, els ports dels àrabs del mar o les sacerdotesses africanes posseïdes pels esperits”. Aquestes eren les imatges que, quan era petit i tancava els ulls, li venien al cap al fotògraf Jordi Esteva (Barcelona, 1951). Ja de gran, no va defallir fins a convertir-les en realitat: va retratar les mans d’un jove collint olives a l’oasi de Siwa (Egipte), el rostre d’unes sacerdotesses posseïdes per les divinitats a la Costa d’Ivori o els somriures de dos pastors xerrant a les muntanyes d’Al-Haggar, a Socotra (Iemen). Tot un resum d’anys d'expedicions i aventures que es poden contemplar a l’exposició L’impuls nòmada, de la Fundació Vila Casas, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí. Fins al 27 de novembre s’hi mostraran 150 fotografies que, lluny de seguir un ordre cronològic o seqüencial, “són com un viatge que fa el visitant de la mà de Jordi Esteva, on cada imatge té la seva intenció i personalitat”, segons la comissària, Laura Terré. 

La fotografia d’un llit amb els llençols desfets, amb una motxilla i unes llibretes a sobre és el bitllet de sortida de l’exposició, que aprofita les diferents sales de la planta baixa del Palau Solterra per mostrar les imatges, agrupades per les parets en forma de núvols temàtics. Així, la primera parada està dedicada al despertar amb fotografies com la dels camellers del Wadi Dharo (Iemen); que agafen el camí cap a les ciutats imaginades, amb postals com la de les tombes sufís de Gubba (Sudan). 

“Al fons vam voler col·locar dues imatges juntes: un riu de Colòmbia i la mirada molt profunda i encisadora d’un nen de Costa d’Ivori. Perquè així és la fotografia d’en Jordi: entremig dels paisatges, sempre tenim la mirada netament humana, les persones que protagonitzen aquella realitat”, indica la comissària. 

Crida personal i íntima

Tot seguit, la mostra fa parada a la vida quotidiana dels oasis d’Egipte amb banys al toll i les històries que s’expliquen al voltant del foc, amb protagonistes com el xeic Abdallah, el poeta Mursi Sultan o el cantant revolucionari Sheikh Imam. A més, també immortalitza els "mags" que viuen a les muntanyes de Socotra (Iemen), com les pastores, els camellers o el xeic Mohamed a les portes de la seva cova. 

L'exposició continua amb una sala amb quatre pantalles que projecten un muntatge d’imatges i so amb les quatre pel·lícules que ha signat Esteva. I l'exposició acaba conquistant, fins i tot, la part dels antics estables: els abeuradors dels animals contenen ara vitrines amb records i vivències del fotògraf, en forma de llibres i objectes. “Tota l’exposició és com una recopilació d’imatges i pensaments que, d’alguna manera, donen resposta a aquella crida personal i íntima que va tenir a la infantesa, de buscar aquells mons exòtics de les novel·les d’aventures”, exposa Terré. 

L’últim apartat és el més fascinant. Situat a la sala principal de la primera planta, està dedicat als rituals espirituals de Costa d’Ivori, amb imatges de dones iniciades durant una dansa ritual, de la imposició ritual de mans o de la sacerdotessa Adjoua Eponom posseïda per la deessa de l’aigua. “He investigat molt sobre les cerimònies de trànsit de la religió tradicional africana. I mai oblidaré aquesta imatge de la sacerdotessa sortint de l’aigua, posseïda per la deessa i envoltada de cuques de llum”, ressalta el fotògraf. 

De llibre a exposició

En els darrers anys, Jordi Esteva s’ha dedicat a escriure el llibre El impulso nómada (Galaxia Gutenberg, 2021), un recull de la seva biografia i les seves memòries, que viatgen per la Mediterrània, l'Índia, l'Iran o el Sudan; i que expliquen com va acabar detingut injustament i expulsat d'Egipte. Un cop va finalitzar i imprimir l'obra, va ser quan va rebre la trucada del director de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna. “Em va dir que li faria il·lusió fer una exposició entorn del llibre. Em va semblar molt bona idea perquè molta de la meva feina la considero autobiogràfica: sempre he anat a països llunyans, però he mantingut una relació molt personal amb tot el que he fotografiat”, subratlla. Ara Esteva espera que, després del Palau Solterra, la mostra pugui anar a altres indrets per continuar compartint els paisatges que va somniar de petit i que, ja de gran, va poder immortalitzar.