'La vie d'Adèle' enamora el Festival de Canes

Enviat especial a CanesSi Winding Refn hi va posar la polèmica, Abdellatif Kechiche va afegir-hi ahir l'ingredient que faltava en la recepta d'aquesta edició del Festival de Canes: la revelació inesperada que enamora la crítica en ple. La vie d'Adèle (Chapitres 1 et 2) són tres hores -sense desperdici- d'amor, carnalitat, vida i emoció que fan perdre l'alè. Un viatge a les profunditats del misteri femení a través de les quatre estacions de l'amor entre dues noies, l'Emma i l'Adèle, encarnades per Léa Seydoux i Adèle Exarchopoulos, la interpretació de la qual només es pot qualificar d'extraordinària cap amunt. Si diumenge el jurat no li concedeix el premi a la millor actriu, els ben asseguro que a Canes hi haurà un motí.

La pel·lícula és d'una senzillesa enlluernadora. Arrenca amb la iniciació juvenil d'Adèle en els plaers la carn i continua amb la descoberta de l'amor, la plenitud i l'amargor del primer adéu. Kechiche no explica res de nou. La clau és com ho explica, com enganxa la càmera al rostre de la protagonista i n'extreu veritat i emoció en un exercici de cinema d'una nuesa absoluta. Però el que més destaca són les seqüències sexuals, les més explícites que aquest cronista recorda haver vist en un festival. En elles, Seydoux i Exarchopoulos s'entreguen amb una generositat rara en actrius professionals. I no es tracta només de la bellesa i voluptuositat que destil·len, sinó de la pura emoció que contenen, resumida en la llàgrima que corona la primera i llarga seqüència d'acrobàcies lèsbiques i orgasmes múltiples. Resumir l'amor de l'Adèle i l'Emma en les seves pells seria injust, però obviar el protagonisme del sexe, un crim.

Amb una unanimitat rara de veure en aquest festival, la crítica es va postrar ahir en pes als peus del film de Kechiche. És la cinquena pel·lícula del director francès d'origen tunisià, que el 2004 va donar la campanada emportant-se una carretada de premis César amb L'esquive . Aquí torna a citar Marivaux i arrenca el film amb una lectura de La vie de Marianne -"és un dels llibres que rellegeixo sempre", deia-, però La vie d'Adèle adapta en realitat el còmic El azul es un color cálido (Dibbuks, 2012).

Segons explicaven ahir el director i les actrius, amb tot el material rodat per Kechiche que no ha sortit a la pel·lícula es podria haver rodat una pel·lícula completament diferent. "De vegades ni tan sols sabíem si ens estava filmant o no", revelava la protagonista. "Jo sempre he sentit una gran timidesa davant la càmera, però en aquest film ha desaparegut", afegia Seydoux. Respecte al subtítol, Chapitres 1 et 2 , Kechiche va confessar que li agradaria reprendre els personatges en el futur. "Des que vaig escriure el guió he volgut saber què serà de l'Adèle d'aquí uns anys i ja he començat a imaginar nous capítols", explicava. ¿Serà La vie d'Adèle l' Abans de l'alba d'Abdellatif Kechiche?

Entre pares i fills

El rei de la comèdia trista moderna, Alexander Payne, torna a fer gala del seu humor sec i agredolç a Nebraska . Rodada en blanc i negre -"perquè sentia que així era com s'havia de rodar"-, Payne narra el viatge d'un pare (Bruce Dern, en el seu primer rol protagonista en 25 anys) i el seu fill per cobrar un premi fals que el pare, un home vell i tossut, creu haver guanyat. De camí, fan una parada d'uns dies al poble natal del pare i el fill descobreix tot d'aspectes que desconeixia de l'home.

L'Oest Mitjà nord-americà serveix d'escenari per a un film que podria ser una versió amable d' About Schmidt i que sedueix per la tendresa i l'esgarrapada mordaç d'alguns acudits. Quan el fill pregunta al pare per què va tenir dos fills ell respon: "A mi m'agradava follar i la teva mare era catòlica. Imagina't la resta". I si a Els descendents Payne parlava de la responsabilitat de ser pare, aquí el protagonista és un fill que intenta restituir la dignitat perduda del progenitor.