Cultura 30/03/2021

Carolina Moscoso: "La meva violació encara no s'ha acabat"

5 min
Carolina Moscoso és la directora de 'Visión nocturna'
Disponible en:

BarcelonaLa directora xilena Carolina Moscoso explica al començament del seu documental Visión nocturna com, fa deu anys, un noi que acabava de conèixer en una platja de Valparaíso la va violar enmig de la foscor. El 2019, mentre cursava el màster de documental de creació de la Universitat Pompeu Fabra, Moscoso va començar a donar forma a un collage d'imatges fragmentades que no només aixeca acta dels fets d'aquella nit, sinó que s'endinsa en el significat d'una agressió que ho va canviar tot però que no la va destruir. Del contrast entre la fredor de les imatges filmades amb càmera nocturna i la calidesa d'escenes familiars i entre amics sorgeix el discurs en primera persona d'una pel·lícula extraordinària sobre les ferides de la violència masclista i la necessitat de regenerar el món a través dels somnis, l'amor i la bellesa.

Tràiler de 'Visión nocturna'

L'estigma de la violació segueix sent enorme i moltes agressions no es denuncien perquè les víctimes ho amaguen. Vostè l'ha fet públic en forma de documental. Per què?

— El que em va moure a fer aquesta pel·lícula va ser precisament el silenci. Em feia sentir incòmoda no poder parlar del que m'havia succeït. I no deixava de pensar que si m'haguessin atracat no sentiria cap vergonya ni culpa a l'hora de parlar-ne. Sempre s'ha intentat silenciar les violacions, sobretot des del món masculí. La cultura de la violació s'ha sostingut gràcies al silenci. Jo només havia compartit el que m'havia passat amb tres persones. I el punt de partida de la pel·lícula va ser precisament preguntar-me per què m'incomodava tant parlar-ne.

Acostumem a parlar de la violació com d'un fet acotat en un temps definit. La pel·lícula discrepa d'aquesta noció. Fins quan pot durar una violació?

— La meva violació encara no s'ha acabat, per exemple. La recordo cada vegada que violen una altra dona, que és cada dia. No es tracta només de l'agressió, sinó d'unes ferides, un condició, que ens travessen com a éssers humans. Jo llanço la bomba de la meva violació al començament de la pel·lícula, però el que m'interessa és com seguim vivint quan una cosa així ens canvia la vida, què passa quan la violació es converteix en les ulleres amb què mires el món. La cultura i els mitjans posen el focus en l'acte en si i no es pregunten mai què passa després. De vegades fins i tot es qüestiona si la víctima té dret a ser feliç, com va passar en el cas de la Manada. Es dona per fet que la persona violada ha de quedar-se a casa tancada i plorant. Molta gent que veiem en el dia a dia carreguen amb aquesta ferida, i no necessàriament per haver sigut violades, també per la por a ser violades, que és trasllada de mares a filles.

L'imaginari visual de la víctima de violació o assetjament és que s'ha de presentar al món amb roba discreta, cara trista i posat tens. Vostè nega aquesta construcció i es mostra relaxada, fent bromes i passant-s'ho bé amb els amics.

— Existeix una imatge de víctima perfecta que s'ha construït des del poder a través d'imaginaris i relats masculins. Però quan parlem les víctimes apareixen subtileses que qüestionen el discurs binari sobre la víctima i que ens ajuden a adonar-nos que el problema no està en els casos específics sinó en el sistema i la cultura.

Quina responsabilitat té el cinema en la construcció d'aquest imaginari?

— En té molta. Tota la cultura està dedicada a sostenir l'estatus d'aquest sistema de poder neoliberal i patriarcal del qual formen part la indústria del cinema i la televisió. Fins ara, els homes han representat sempre la violació com un espectacle, una imatge ideal i sense fissures. Però com pots il·luminar perfectament una escena de violació? Com fer-la tan plana i brillant, un espectacle visual? Es nota que no els fa mal. Fins i tot sembla que intentin comprendre o justificar els violadors, com si els que fan aquestes pel·lícules assumissin que ells també podrien arribar a ser-ho.

Fotograma de 'Visión nocturna'

No sé si coneix el subgènere rape & revenge, en què la supervivent d'una violació es venja dels agressors o fins i tot els mata.

— No gaire. En realitat estic farta del tema de la venjança. Totes les formes de venjança que hem imaginat venen del mateix patriarcat. Però si hem de trobar una solució a tot això crec que ha de ser a través d'un feminisme anticarcerari i no punitiu. Jo freqüento espais feministes en què he sentit a parlar des de la necessitat d'educar el violador fins a cremar-lo en la plaça pública. La ràbia té moltes formes d'expressar-se i el cinema rape & revenge n'és una. Però les dones hem de començar a narrar la nostra violència. Si ho fem, segurament apareixeran coses noves i no la violència de pistoles i sang de sempre. En el meu cas, quan em vaig preguntar sobre el càstig de la meva violació no va aparèixer la venjança i la mort, sinó la vida, la natura, l'amor, el cinema, la imatge i la llum. Però això té a veure amb què la meva ràbia i la meva història són diferents d'altres.

¿Que vuit anys després de la violació el cas fos arxivat per haver prescrit va ser un detonant per fer el documental?

— No ben bé, perquè va ser mentre feia la pel·lícula que vaig decidir reobrir el judici, que era una cosa que jo tenia tancada i oblidada. Però sentia que no podia fer la pel·lícula sense buscar justícia en la justícia institucional, perquè el cinema no és el lloc que li correspon a la justícia.

Al final de la pel·lícula torna a l'escenari de la violació. Per què?

— És l'única escena que vaig gravar expressament per a la pel·lícula, però com la resta d'imatges del film és una reacció a la vida. Quan treballava en la pel·lícula, vaig sentir la necessitat de tornar al lloc de la violació amb una càmera. Segurament perquè era l'única manera en què jo podia tornar a aquell lloc. Ara tinc la seva imatge, i fabricada per mi. Jo crec molt que en les imatges es veu sempre el que hi ha darrere de la càmera, que un veu el que passa en la vida de la persona que filma. I això passa tant en pel·lícules de milions de dòlars com en una escena filmada per algú que va ser violada allà.

L'últim que esperes trobar-te en un documental sobre una violació és un part real. I tanmateix vostè l'inclou i resulta estranyament apropiat i emocionant.

— Són unes imatges que vaig filmar als 18 anys i que tenen totes les emocions que volia que estiguessin en la pel·lícula. Per una banda, hi ha l'alegria de viure i del naixement, i per l'altra, la ràbia i el dolor, que és d'on sorgeix la vida. Són elements que jo volia fer ballar al cap de l'espectador. I l'escena és molt emocionant, com una explosió. Així la vaig viure quan la vaig gravar.

stats